El passat 18 de gener la marca Pirelli va realitzar al circuit d’Abu Dabi, les proves dels pneumàtics que calçaran els vehicles de Fórmula 1 els propers anys. Els mateixos dies es celebrava a la Molina el campionat del món de snowboard. Dos esdeveniments esportius, desert i Pirineu, amb necessitat d’aigua. En un món remogut pel clima, com entenem aquests esdeveniments i comuniquem l’ús d’un recurs com l’aigua?
A Abu Dabi, una part de les proves s’ha realitzat sobre el circuit mullat, fet pel qual es va remullar una part del circuït amb 140.000 litres d’aigua potable. Poc deuen importar minúcies com aquesta als magnats de la Fórmula 1 i menys encara als emirs àrabs. Escoltava la noticia pel televisor i el presentador d’esports no se’n va poder estar de fer crítica pel dispendi d’aigua. Tots sabem que a Abu Dabi tenen molts calers, però també que no hi plou, per la qual cosa tampoc és difícil, que qui més qui menys, es sorprengui pel contrast entre sec i mullat de la noticia.
Tot just l’endemà, i al mateix telenotícies, comentaven l’actualitat i el desenvolupament del campionat del món de snowboard. Si voleu que us digui la veritat, les imatges també feien fredar, perquè amb el temps que ha fet les darreres setmanes, les pistes de competició s’han alimentat de neu artificial i les acrobàcies dels participants s’emmarcaven sobre el verd hivernal de les pastures alpines. Segons han informat, han fet falta 150.000 m3 d’aigua pulveritzada a baixa temperatura per a fer-ho possible. I és més, aquests darrers dies ni tan sols es podia produir neu perquè les temperatures no eren prou baixes.
Veure tirar aigua al mig del desert ja desencadena una certa reacció pública als mitjans i més si és per fer córrer cotxes que no van enlloc. Ja és un bon senyal. Un senyal inequívoc que la consciencia sobre el canvi del clima i l’ús desencertat dels recursos es socialitza, tot i que no tan ràpid com per adonar-nos que també el patim, que som còmplices de malbaratar recursos i que comencem a cometre les mateixes barbaritats a tocar de casa. I no ho dic tant per la gran quantitat d’aigua consumida a la Molina ni per la coincidència que aquest any no ha nevat, sinó per la diferent percepció que generen dues notícies que a mi no em semblen tan diferents tot i les distàncies i el contingut.
Probablement no entendríem que un campionat del món de snowboard es fes a Abu Dabi, i ens passaria desapercebut que les proves automovilístiques es fessin a Montmeló, encara que el resultat final, en termes de consum d’aigua, seria el mateix. Curiós, no? En termes energètics és evident que a Abu Dabi haurien de cremar petroli per a mantenir la neu, però sabem sobradament que tampoc els costaria gaire.
Posats a fer doncs, perquè no es fa el campionat de snowboard a Hèlsinki i les proves de pneumàtics a Silverstone…?
L’evidència sobre algunes coses que ens passen i que abans no ens passaven encara ens és difícil d’apreciar, però ho haurem de fer mentre incorporem el mateix esperit crític que apliquem a fets llunyans que ja no ho són, i mentre també ens desenganxem progressivament de l’abundància que ja no tenim.
Una versió d’aquest post va ser publicat el 31 de gener de 2011 al blog de monverd.org
Anton Aymemí i González (Reus, 1969)
Aquesta és la reflexió que hauria de formar part de l’ADN de cada un de nosaltres, però avui encara estem immersos en els hàbits i conductes del gran consum i , com bé dius, de la bonança que ja no tenim.
A mi el que em preocupa és el fet que molts portem anys i anys exercint la comunicació per informar a la ciutadania de com ens hem de comportar davant de l’escasetat dels recursos naturals i com economicament ens debem a actituts de responsabilitat i avui encara estem en la mateixa lluïta. El llop ens ensenya les dents i encara no ens ho creiem, i no ens ho creiem perque tant les administracions i la politica a sobre encara recolçen les activitats que esmentes.
Quan tenim el gran premi de Montmeló veiem com els nostres representants politics es passegen per les tribunes lluint les seves figures i no pensant en el discurs de la sostenibilitat que han fet el dia anterior.
En quan al campional de Snow veiem com l’estrenat Conseller de Sostenibilitat difonía i es felicitava a través de les xarxes socials tot magnificant aquest l’esdeveniment insostenible energeticament.
Per tant el fet es qui han d’ajudar socialment a que ens comportem, encara prefereixen creure en l’ucronia de “lo que podo ser y no fue”. Hem de continuar apretant i sobretot em de tenir criteri i quan un Fernando Alonso critica la reducció de velocitat per un estalvi energètic a 110, recordar-li amb força que ell és el menys indicat per esgrimir aquest argument i com a societat civil rebutjar-lo com impresentable. Quan això passi voldrà dir que tots portem la Sostenibilitat en l’ADN.
Gràcies Joaquim,
M’alegra molt que el primer comentari al blog sigui teu per participar en aquest procés obert de reflexió i debat. Més enllà de les dades, estic d’acord amb tu que és molt important com anem capgirant el tractament de la informació. En aquest paper, els mitjans i els líders d’opinió han de tenir una gran incidència social, i els comunicadors i professionals de la sostenibilitat molta habilitat per transmetre els nous paradigmes.