No fa massa que vaig incorporar-me a les xarxes socials, i el primer que vaig fer, com fa tothom, va ser començar a cercar coneguts del ram buscant la complicitat i algun lloc on aferrar-me en el medi desconegut en el que m’endinsava. Buscava amb noms i cognoms clients, proveïdors, institucions, empreses i també tècnics de l’administració, polítics, professionals i col·laboradors diversos amb qui he treballat durant una colla d’anys o bé que malgrat no fer-ho, formen part d’aquest sector tan heterogeni que és la comunicació i l’educació ambiental, i també la gestió dels residus, els meus dos àmbits principals d’actuació.
És òbviament una percepció molt generalista, però la conclusió és que en aquests entorns professionals encara utilitzem poc les eines 2.0. La percepció és tan generalista com ho era l’evidència de no trobar pràcticament ningú a mesura que avançava en la recerca. Els que si que hi són i els que durant aquest període he anat coneixent em perdonaran, i segurament podran contrastar i ampliar algunes de les reflexions que m’agradaria fer, des de la perspectiva del qui no fa gaire no havia experimentat amb aquestes eines.
On som i de què, com i amb qui ens alimentem per fer evolucionar l’educació i la comunicació ambiental? La pregunta és ben bé generalitzable a qualsevol aspecte de gestió ambiental i a qualsevol àmbit de la transformació social.
A les xarxes socials no hi ha les solucions però hi ha sobretot, actitud i inquietud, la mateixa que ens cal i necessitem per incrementar la capacitat d’aconseguir informació i millorar el coneixement i aptituds, i fer-ho aportant, rebent i compartint. I tot això només té sentit si ho fem extensiu també a altres sectors, persones i professionals.
A la xarxa les persones ens hi fem visibles i assequibles, i el coneixement, que ja és global, circula, es transfereix i és compartit. Les experiències estan accessibles les 24 hores i cada dia, lluny doncs dels fòrums tradicionals als que tots acabem anant uns quants cops a l’any i dels que no podrem seguir prescindint. Mai com ara el coneixement, la informació, la creativitat i el talent havien estat tan disponibles i mostrats de forma tan transparent, i les persones tan obertes al contacte i l’intercanvi.
La xarxa és un espai per donar i per rebre, i aquest és un exercici que sap fer bé el sector de l’educació ambiental, que ha begut de les activitats voluntàries i altruistes i d’un alt sentit de la coherència i el compromís. Cal però estar oberts a fer-ho de forma més àmplia i diversa, rebaixant un punt la militància i essent més receptius per a absorbir i compartir en el coneixement globalitzat. Cal amplificar les vies per estendre el talent perquè hi ha bagatge i experiències que si no creixen exponencialment és perquè, amb un excés de gelosia per les coses pròpies i desconfiança per les alienes, no les hem posat a disposició ni enriquit al mateix ritme que avancen les coses.
Que l’educació ambiental no s’hagi bastit com un sector professional potser n’és una de les causes, però potser amb major obertura mental ens en adonarem que ja no fa falta i que el que si que és imprescindible, és que posem en joc la seva heterogeneïtat tan formativa com vivencial per tendir més decididament cap el terreny de col·laboració i sinèrgia amb tants altres professionals que també persegueixen el canvi de model. Si el coneixement és globalitzat, les persones ja som universos impossibles d’encasellar en disciplines linials.
Ser a la xarxa i utilitzar les eines 2.0, representa a hores d’ara destapar-se per entendre com serem més efectius, ens ajudarà a socialitzar-nos, a desaprendre’ns, a reflexionar, madurar i evolucionar per també ser actors del canvi. Ser-hi ens ajudarà a encarar els nous reptes, no ser-hi explica, en bona part, on ens hem quedat.
Anton Aymemí i González (Reus, 1969)
Hola Anton,
fa uns pocs mesos que m’arriba al correu de la feina el teu enllaç amb els nous comentaris. Per ara és l’únic blog on entro cada vegada que rebo el teu correu, i ho faig, perquè el tema m’interesa. I m’interessa, perquè laboralment em dedico a l’educació ambiental i als residus. de fet porto uns quants anys dissenyant i executant campanyes de sensibilització i conscienciació de residus per a la ciutadania. Utilitzo poc les eines 2.0, i per tant, ajudo a confirmar la teva percepció de que les persones que estem treballant en l’àmbit del medi ambient i els residus són poc usuàries de les xarxes socials i de les eines anomenades. M’he decidit a escriure’t perquè fa un temps tinc el cuquet, la necessitat d’introduïr-me en aquest món virtual, de connexió amb la gent amb interessos comuns, o no, d’interconnexió i coneixements constants i ,escrivint en aquest blog és una manera de compartir-ho. Compartir un cert temor a entrar en aquest entramat, de quedar-m’hi enredada, de no saber treure’n profit i acabar amb la sensació de perdre el temps,….Potser ens caldria, a tots aquests professionals que som i estem escampats pel territori, ser menys temerosos i disposar de seminaris, cursos o el que sigui que ens ajudin a endinsar-nos eficienment en aquest nou mon.
Hola Nuri,
Moltes gràcies pel comentari. La veritat és que és bo rebre’l d’una col·lega.
Crec que has dit algunes paraules clau. Si tens el cuquet aprofita-ho perquè la xarxa ajuda a intensificar aquestes necessitats que comentes. I no tinguis cap mena de temor a fer-ho, perquè la temeritat és, precisament, deixar de fer-ho. Si t’has de quedar enredada millor fer-ho per la xarxa compartint i tenint opció de conèixer persones, experiències i projectes. Si és així, i t’asseguro que ho és, en treuràs molt de profit i en cap cas tindràs la sensació de perdre el temps. Et recomano que hi entris i hi experimentis perquè és la millor manera d’integrar-ho a la forma de treballar. Per part meva, i hi ha opinions de tota mena, però crec que twitter és una bona eina per fer aquest pas. Si hi entres (és ben fàcil) segur que hi trobaràs gent que et donarà un cop de mà. El millor és llençar-s’hi de cap perquè només se’n aprèn estant amb xarxa.
Si ho fas, em trobaràs a @tonaymemi.
Gràcies i avanti!