40% de recollida selectiva: passem pantalla!

El passat divendres 22 de juliol, el secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat, Josep Enric Llebot i el director de l’Agència de Residus de Catalunya, Josep Maria Tost van presentar els resultats i balanç de gestió dels residus a Catalunya l’any 2010.

Aquest dissabte, en llegir la noticia a la premsa m’he adonat del valor que representa posar un 4 al davant de la xifra. Són sense dubte uns magnífics resultats que avalen la feina sense pausa i dels que no podem obviar la necessitat de seguir avançant.

No vull entrar en el detall dels resultats, però si reflexionar sobre aquesta xifra i el significat que té en l’estratègia i els camins que caldrà emprendre d’ara endavant. Aquest 40,57% es pot entendre com el llistó que marca el punt d’inflexió entre l’etapa generalista que ha permès implantar i fer efectiu un model de gestió comuna i assolir uns resultats més que raonables, a una nova etapa en la que caldrà infligir canvis si es volen superar. Potser podríem dir que estem a les portes de l’etapa d’especialització i personalització. A ningú li passa per alt la dificultat de superar aquestes xifres quan s’hi ha arribat. L’estratègia que ens ha portat a aquests resultats seran poc vàlids d’ara endavant, i enlloc d’insistir-hi caldrà buscar solucions diferents. Crec que aquesta percepció és vàlida tan en l’àmbit del model de recollida, el tractament i també en la comunicació.

Indiscutiblement la implantació de la matèria orgànica a Barcelona ha incidit en els resultats, i no podem oblidar que les dades corresponen a recollida selectiva bruta, per la qual cosa caldria restar el percentatge d’impropis. Tanmateix, Barcelona també juga i aquest és l’indicador de referència que utilitzem habitualment, per la qual cosa crec, que tot plegat, la lectura en termes generals és molt positiva.  Personalment m’ha sorprès la lleu davallada en la generació, que a priori podia ser superior com fruit de la situació econòmica actual.

Què caldrà fer però a partir d’ara? Parlant en termes publicitaris i posant un símil fàcil i inexacte podríem dir que ja ens han comprat el 40% de consumidors. Si repassem el mercat trobarem pocs productes, i això caldria que ho afirmés un expert, que tinguin tal quota de mercat. Per sort o desgràcia no parlem de cap producte, i si som conscients que parlem de la brossa domèstica podem dir que ens han comprat molts. La pregunta és com a partir d’ara serem més atractius, en termes amplis, per augmentar la quota.

No crec que haguem tocat el sostre, però si que som prop de fer-ho de la manera com ho hem fet fins ara. Són doncs aquests uns resultats que ens han d’alegrar per fer-nos conscients que per superar-los caldrà canviar coses. Si optem pel mateix camí crec que la travessa fins el 50 serà, més que llarga, impossible. És el moment de començar a fer les coses diferents. El 40,57% és un punt excel·lent per marcar un nou punt de partida.

Els estudis sociològics que des de fa anys fem amb el Gabinet Ceres, i concretament el darrer que hem realitzat per encàrrec de l’Agència de Residus de Catalunya per a la Mancomunitat de l’Urgellet, ens mostren com hem superat una qüestió important: el problema pels ciutadans ja no és el carrer. El desplegament de contenidors, la seva organització, les freqüències i servei de recollida, ja no són els punts crítics o les excuses per no fer la recollida selectiva. Ara trobem les excuses dins de casa. Són múltiples, quotidianes i fins i tot raonables segurament, per tant, tenim sobretot dificultats en donar la importància deguda a la selecció domèstica a partir d’uns hàbits no consolidats.

Les solucions, o més que solucions les possibilitats per evolucionar, ara més que mai s’han d’entendre amb molta transversalitat entre el model de recollida, els tractaments i la comunicació.

Pel que fa als models de recollida crec que hi ha un parell de punts claus. El primer és la lectura territorial i l’adequació de models de recollida que s’ajustin més i millor a cada unitat de gestió. Un exemple claríssim és l’impacte favorable i indiscutible de la recollida porta a porta, que hem desplegat, més per la iniciativa dels ens locals disposats a fer l’aposta que no pas per una estratègia territorial. No diria en cap cas que ho hem fet desordenadament, però si que cal evolucionar els models cap a una lògica de territori i models o unitats de gestió. Òbviament, i argumentant la transversalitat de la que parlava, això té una claríssima relació amb el desplegament d’instal·lacions. No parlo de desplegar la recollida porta a porta incondicionalment, però si de valorar d’una forma diferent com els sistemes de recollida a Catalunya han de considerar la gran diversitat demogràfica i cultural per fer un pas més un cop aconseguit el desplegament bàsic.

El segon punt és el profund canvi de mentalitat que han de fer els ens locals i les empreses de servei. Em refereixo a aquest punt més abastament a en el post “Qui ha de repensar…?” en el que en resum, cito la necessitat que les dues parts trenquin el tipus de relació client-proveïdor en que des de fa anys es basa la prestació del servei de neteja i recollida. Si parlem que cal fer les coses diferents, aquest seria l’exemple més clar, perquè en molts anys només s’ha aconseguit canviar els mitjans mecànics i tecnològics de recollida, però en cap cas els serveis que es presten, des d’una òptica de cercar noves oportunitats. Vull dir amb això que no n’hi ha prou establint només nous serveis per a recollir andròmines o fracció vegetal, per exemple. Crec que les empreses de servei poden oferir molt més del que fan per millorar els resultats de gestió, però per això han de canviar de mentalitat i competir diferent. No cal dir que els Ajuntaments i ens locals han de ser molt més rigorosos en les seves ofertes, i per això han d’exigir més i diferent. No estaria malament tenir clars alguns criteris generals d’acord amb les polítiques estratègiques de gestió que fossin un full d’orientacions pels ens locals. Arribats on som, no podem desvincular la importància de la prestació de serveis de les expectatives de recuperació, perquè això ens ha d’ajudar molt en transformar les actituds i hàbits de la població que comentava anteriorment.

Potser semblarà allunyat, però reconsiderar els sistemes de tractament també ens ajudarà molt en aquest objectiu, i em consta que la nova direcció de l’ARC hi treballa i hi posarà tots els esforços. No és només de lògica territorial en aquest cas, crec que obeeix al sentit comú, a l’anàlisi dels residus que generem i on els generem, i a optimitzar les despeses en inversions per fer una virada radical,  especialment en el tractament de la fracció orgànica i la fracció resta. Cal canviar l’escala i ajustar-la a la diversitat que comentava. No és cap secret que podem compostar millor la matèria orgànica i fer un millor triatge del rebuig de forma més descentralitzada, amb unes inversions molt raonables i amb més eficiència. Aquest pas és clau ara, i no només perquè anem escassos de pressupost sinó perquè ens hem de treure de sobre els mals hàbits adquirits mentre hem anat grassos. Per si no ho he dit clar del tot, algunes instal·lacions que hem fet els darrers anys i algunes que potser es quedaran per fer em semblen totalment fora d’aquesta lògica.

Unes i altres accions de gestió hauran de ser arguments molt importants per evolucionar les estratègies de comunicació; de fet les han d’alimentar. Ens enfrontem a un segment que fins ara no ha col·laborat o ho ha fet irregularment per causes molt diverses, per la qual cosa cal canviar radicalment les estratègies. El que hem fet fins ara crec que ja no ens valdrà de massa.

El projecte d’investigació a la Mancomunitat de l’Urgellet, del qual esperem tenir oportunitat d’exposar dades i algunes reflexions detallades més endavant, ens ha servit per a detectar i refermar alguns aspectes que caldrà considerar en la nova comunicació i que creiem que poden ser perfectament extrapolables al conjunt de la població. Val a dir que la Mancomunitat té un percentatge de recollida superior al 50%, però pensem que en un hipotètica evolució dels resultats generals de recuperació, les percepcions ciutadanes tendiran a ser equiparables a les dades obtingudes.

La lectura sociològica doncs, resulta ara una eina estratègica bàsica per enfrontar nous reptes. Si fins ara hem disparat força a tort i a dret ara caldrà afinar més la punteria.

Entre aquest ampli segment de la població, que a més podem considerar transversal a diferents variables independents, trobem un bon coneixement sobre els residus i fins i tot un grau de satisfacció i complaença per fer la recollida selectiva. Però el cert és que a una part important de la població, que potencialment pot fer la recollida correctament, les situacions quotidianes domèstiques els porten a fer-ho de forma irregular, a mitges i fins i tot molt malament.

Per desactivar aquests hàbits no podem insistir en sermonejar i repetir els mateixos missatges, a vegades imperatius. Caldrà fer-ho a través d’informacions ajustades i diverses, però sobretot de trobar més estímuls emocionals, nous canals i llenguatges en la transmissió de missatges i fent que els ciutadans trobin impactes favorables més propers i personalitzats. Per això, pel que fa als continguts, i tot i que es segueixen cometent errors i existeixen dubtes entorn alguns residus, el factor econòmic i els usos dels residus com a matèries primeres importants en els processos d’ecodisseny, haurien de ser fils argumentals més potents.

La transversalitat d’aquests tres aspectes és evident i cal sustentar les noves estratègies en aquest trinomi, associat a la optimització dels recursos econòmics. La comunicació seguirà essent una eina, però si fem el pas potser la podem equiparar, i donar-li ara si, una importància que sobrepassi la pressió i responsabilitat que se li ha adjudicat per excusar-nos del que no acabàvem de fer bé.

Per això la partida continua. Passem pantalla.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Projectes, Residus i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: 40% de recollida selectiva: passem pantalla!

  1. Magnífica reflexión sobre el planteamiento global de la gestión de residuos, que nos recuerda que sólo desde esa perspectiva holística puede entenderse el problema de los residuos en cualquier territorio. Algunos de los países en que nos miramos están innovando constantemente, y sólo los que tienen en cuenta y evalúan regularmente todos los modos de gestión consiguen avanzar. Un aspecto poco tocado en España es la combinación de zanahoria y palo que aplican algunas de las economías más avanzadas para obtener buenos resultados (Bélgica, por ejemplo, con los envases usados o Estados Unidos con el littering en las careteras) . ¿merecería la pena reflexionar algo más sobre este aspecto?.

  2. tonaymemi diu:

    Miguel,
    Muchas gracias por el comentario. Completamente de acuerdo con lo que dices y sugerente el comentario de la zanahoria y el palo, lo que me recuerda que la nueva Ley de Residuos no parece utilizar ninguna de las dos, desafortunadamente. Sinceramente creo que esto nos hará perder un tiempo precioso con el pelotón de líderes.
    Creo que el valor de los resultados de Catalunya es que por primera vez se consiguen unas cifras que pueden ser un punto de inflexión en la gestión. Tenemos buenas oportunidades para utilizar la zanahoria, y el palo puede venir si se consigue incrementar progresivamente el cánon de residuos. Este hecho es transcendental no solo en la estrategia, también en la financiación. Y la verdad es que las intenciones de la Agencia van en esta línia y creo que podemos ser razonablemente optimistas.

    Un saludo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>