Dipòsit i devolució: voluntat, debat, anàlisi i disseny.

Llegia avui aquest paràgraf mentre escrivia el post:  “la sostenibilitat no és una recepta taumatúrgica, sinó un laboriós procés de canvis successius i pactats que aprèn dels seus fracassos. És un camí devers un objectiu asimptòtic dotat de nous codis de conducta. És una utopia mobilitzadora, confosa per alguns en una quimera especulativa. Els camins de la sostenibilitat són heurístics no pas algorísmics, de manera que els assaigs i els errors, no pas els èxits apriorístics, són les eines de la seva estratègia. La sostenibilitat, ni és una fórmula experimentada que basti amb aplicar, ni s’instaura d’un dia per l’altre, com qui canvia de proveïdor.

Tenim dificultats per abordar amb metodologia efectiva i amb visió sostenibilista actualitzada els reptes ambientals i les discussions dels petits problemes del dia a dia. Aquest fragment de la “La quimera de créixer” de Ramon Folch, sintentitza bastant millor i de forma genèrica, aquesta reflexió sobre la gestió dels envasos.

L’arribada de Retorna Tour promogut per la Fundació Retorna a Barcelona i les declaracions del director de l’Agència de Residus de Catalunya, Josep Maria Tost, en la seva presentació, obren de nou el debat sobre el sistema de dipòsit, devolució i retorn d’envasos (SDDR) després de la pausa de l’estiu.

En el context de defensa que cada part ha fet del model d’ençà que ara fa uns mesos se’n va començar a parlar, la resposta de l’Agència de Residus em sembla del tot raonable perquè considera el SDDR una alternativa per a millorar la gestió i perquè s’agafa al que disposa la nova Llei de Residus. Això, personalment, és el que hom espera que faci una administració pública, desvinculant-se del ball de xifres i retrets oberts i encoberts d’uns i altres i assumint que pot suposar una millora en la recollida selectiva i la gestió dels residus.

Si el debat ha de continuar, el camí, sigui quin sigui, no serà gens fàcil, perquè no ho és canviar o modificar notablement el sistema actual, fer-ho en aquests moments i tenir el dubte de com  pot encaixar, més enllà de les dificultats tècniques, logístiques i econòmiques, en la nostra cultura de funcionament quotidià.

Que tots els actors seguin amb voluntat constructiva, i afegiria, amb actitud imaginativa i abstraient-se de tensions, és una bona iniciativa. Aquest és un paper de responsabilitat que cal demanar a les administracions i que de moment, no em sembla que hagin exercit cap de les fundacions implicades, conscients de les diferències, la distància i el rol que juga cadascuna. Celebro doncs la iniciativa de lideratge del Departament de Territori i Sostenibilitat a través de l’Agència de Residus de Catalunya, perquè no es tracta només de fer seure a tots els actors sinó de valorar les opcions del sistema i de ser conscients que aquesta no és una acció que es pugui endagar en solitari, que tindrà el seu curs i que caldrà ampliar el debat i la reflexió a les altres comunitats autònomes i al futur nou govern.

Hauriem de cenyir-nos a un ordre de treball a partir de la voluntat de millora, cercar consens entre totes les parts i analitzar i buscar les solucions més ajustades a les nostres necessitats. Sempre és el mateix, però sovint ens poden més les tensions i les defensa del que és propi.

Els darrers mesos hem llegit dades de tots els colors, i especialment en referència al model de devolució i retorn d’Alemanya. He tingut la oportunitat de fixar-me en aquest model durant aquest estiu quan he visitat el sud d’Alemanya. Ha estat de vacances però això no treu que hagi estat amb ull crític i tècnic.

No puc contrastar les dades ni tan favorables ni tan escèptiques d’uns i altres, però veient com funcionen les coses a Alemanya em ve al cap una pregunta: algú no s’apuntaria al model alemany? Ho dic per una sèrie d’observacions que evidencien l’ordre que es respira i viu a Alemanya, no només en la gestió dels residus, sinó en molts aspectes de la gestió ambiental i del respecte per l’espai públic. Jo m’hi apuntaria, per la qual cosa em sembla interessant pensar en com ens hi podem acostar, i l’acostament no forçosament ha de ser una còpia.

Apunto algunes observacions fetes sobre el terreny:

-      El que he vist al sud d’Alemanya són establiments comercials i grans superfícies amb un índex molt elevat d’envasos reutilitzables (bàsicament begudes i refrescos) en envàs de PET i vidre. Tots ells, juntament amb altres envasos de plàstic i metall estan inclosos al sistema de devolució pel qual s’abona una quantitat (generalment entre 15 i 25 cèntims) que es retorna posteriorment.

-      No he vist pràcticament màquines de retorn d’envasos (només una) però si que el sistema més habitual són els cubells i bujols a les zones de caixa. No nego que n’hi hagin en altres zones, òbviament.

-      La recollida porta a porta és àmpliament estesa i consta bàsicament de tres fraccions: resta, envasos i paper/cartró. La recollida de cada fracció té una freqüència quinzenal, per la qual cosa els habitatges unifamiliars disposen de bujols propis que treuen el dia de recollida.

-      Aquest sistema de recollida i la freqüència venen determinats en bona mesura perquè el compostador és un element que sembla anar de sèrie al gran nombre d’habitatges unifamiliars amb jardí. Aquest plantejament, juntament amb la devolució dels envasos, permet seleccionar la resta de residus d’envasos en una gran bossa facilitada pels ajuntaments i reduir els components orgànics de la fracció resta per la qual cosa n’hi ha prou amb una recollida cada dues setmanes.

-      D’aquesta manera la recollida en contenidors a la via pública queda limitada al vidre, generalment diferenciat en els tres colors.

-      Apunto finalment que cap Ajuntament del nostre país s’atreviria a posar uns contenidors tan antiestètics al carrer i a tenir vehicles de recollida sense personalització. És evident que quan es tenen pocs contenidors a la via pública el factor estètic queda en un segon terme.

-      Per tot això un habitatge dels lands de Freistaat Bayern, Hessen o Baden-Württemberg paga per a la gestió dels residus domèstics uns 240€ anuals. Fent números rodons, el doble del que paguem per aquí.

Tendim a utilitzar les xifres segons conveniència i sovint oblidem el corol·lari d’accions que porten a un efecte o resultat.  És impossible dubtar, en qualsevol cas, que els resultats d’Alemanya són millors que els nostres, però sobretot, que el sistema té una gran coherència tècnica i ambiental. Segur que té el seu cost econòmic i defensors i detractors del model, com a tot arreu, però m’ha semblat un sistema sòlid, sense conflicte i també que coincideix amb la cultura de la responsabilitat, aquest tret tan centreeuropeu del que ens omplim la boca quan parlem de temes ambientals i específicament de residus.

El nostre sistema actual de recollida, és innegable, també és sòlid i ha portat el seu temps d’implantació, però els resultats no són ni de bon tros comparables ni tampoc ens porten a ser més corresponsables. Per tant és normal, o ho hauria de ser, que les Administracions valorin futures possibilitats de millora, i si són plausibles, facin seure els agents a la mateixa taula per desaprendre’s, dialogar i valorar si un sistema de devolució i retorn ens ajudaria a ser millors. Si hi ha possibilitat de millora, i crec que clarament hi és, no ens podem quedar amb el que tenim per molt sòlid que sigui. I no parlo de córrer, però si de dissenyar un futur millor per la recollida d’envasos.

He parlat d’Alemanya i he anomenat els envasos retornables, la recollida porta a porta amb freqüències impensables, el compostatge domèstic de sèrie i les taxes que ningú voldria pagar aquí. A tot estirar tenim una mica de porta a porta i bastant menys de compostatge domèstic. Copiar no podem copiar massa, per tant es tracta de com adeqüem un mecanisme en aquest model sense trencar res i fent-lo millor. Fàcil no ho és gens.

Fins el moment tothom ha fet rotllana amb els aliats corresponents, altrament del tot previsibles. La sorpresa, certament, hagués estat que algú hagués trencat la regla, cosa que ens hagués indicat algun indici de canvi. Tampoc hem canviat la manera d’utilitzar les dades d’investigació i percepció ciutadana per portar la raó on tocava, ni de fer, cadascú, l’ús esperable dels mitjans i la comunicació. No endevino fins el moment cap senyal de subversió estratègica. Si no estem preparats per superar aquests posicionaments se’m fa difícil que puguem dissenyar la complexitat.

Seguirem què passa a la propera Cimera de la gestió d’envasos, però de moment, em mereix més confiança la iniciativa de l’Agència. Em sembla de llarg més predisposada al diàleg, a sumar sinèrgies i encetar vies metodològiques per avançar, més que a posar els bàndols al camp de batalla. M’interessa molt el tema, però gens els conflictes servits en safata.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Residus i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: Dipòsit i devolució: voluntat, debat, anàlisi i disseny.

  1. Sebastian Rodriguez Moyano diu:

    Hola Anton:
    Realmente me ha encantado leer tu aritículo, que sin duda es un canto a la ponderación y sobre todo al bién comun y avance social. Conozco perfectamente el SDDR y su desarrollo en Alemania. Trabajo en la empresa Rhenus la cual realiza una importante tarea en el mantenimiento y buen funcionamiento del sistema; y realmente mi opinión coincide en gran manera con lo que tu expones. Creo que debemos todos buscar soluciones y viabilidad de futuro; evitando los tabus y miedos que en muchas ocasiones tapan todas las posibilidades de desarrollo.
    Gracias y hasta pronto.

  2. Josep M Insausti Solé diu:

    Ànims Anton,
    fins i tot l’inmensitat del mar i ocèans està format per l’agrupació de millions de gotes d’aigua.
    Amb això només vull dir que totes les aportacions poden ser positives i necessàries per aconseguir l’objectiu d’anar avançant en una millora de la gestió ambiental del nostre entorn.
    Estem atents per aprofitar oportunitats per posar el nostre gra de sorre, o gota d’aigua,
    La lectura de reflexions com la teva segur que ens hi ajudaran.
    Gràcies i endavant

  3. Estoy de acuerdo con Sebastián en felicitarte por la moderación. Realmente lo que hay que valorar al considerar un cambio de sistema es muy sencillo. ¿a cuántos envases del total consumido se aplica? Si hay que reciclar un material mediante un nuevo sistema, ¿no será lógico reciclarlo independeintemente del producto que contenga? No hay que olvidar que la Unión Europea requiere unos porcentajes de reciclado de materiales, no de determinados envases, por ejemplo. ¿cuánto más se va a reciclar y cuánto cuesta? La mayor parte de esas cuestiones están contestadas en la gran cantidad de documentación generada en Europa en los últimos diez años. Visitando la página de la Agencia Federal de Medio Ambiente de Alemania (y si alguien nos ayuda con el alemán) se encuentra la respuesta a la mayor parte de las preguntas. De hecho la nueva ley requiere que se haga simplemente un estudio rigurosos antes de adoptar ninguna medida tan radical como el SDDR. Hagámoslo entre todos, ahora que ha pasado la tormenta.