Pregunto: de qui és la deixalleria de Reus?

Intentaré en aquest post fet en calent transformar l’emprenyament inicial en reflexió constructiva, cosa que no treu que em senti molest pel que m’ha passat avui a la deixalleria municipal del Polígon Agro Reus.  He fet ja la pregunta via twitter a l’Ajuntament de Reus i també al Departament de Medi ambient a través d’una trucada telefònica. No he rebut resposta en el primer cas, si bé des del compte de l’Ajuntament s’ha estat piulant durant el matí, i han atès amablement la meva sol·licitud en el segon.  No és que escriure la meva opinio sigui la tercera via, ni l’alternativa per obtenir resposta; és senzillament que tinc ganes de fer-ho.

El fet és que aquest matí he acompanyat a la meva germana a deixar un microones a la deixalleria. Davant la meva sorpresa, la recepció a la deixalleria ha estat feta per una persona asseguda en cadira de plàstic a l’entrada, no identificada i diria que d’ètnia gitana (absteniu-vos de qualsevol interpretació més enllà de la pura observació). Ha estat qui ens ha preguntat què portàvem i a qui, una mica confosos, li hem respost que  un microones. Quasi a l’instant ha sortit el suposat responsable de la instal·lació, al qual jo no he sabut veure visiblement identificat com a tal. Li hem repetit la mercaderia a lliurar.

L’ordre ha estat que podíem donar-li el microones al conserge número 1, que satisfet l’ha agafat i se l’ha emportat fora del recinte per acte seguit tornar a prendre seient a la cadira de plàstic oficial de recepció.

No sé si per sort o desgràcia, diria que sort, sovint tardo alguns segons a reaccionar davant algunes coses. Quan hem abandonat la deixalleria m’he adonat que allò no era tan sols anormal, sinó incorrecte i una falta terrible de responsabilitat municipal, o almenys si no es comunica adequadament als usuaris.

Les coses estan negres i ja sabem què passa amb el pillatge a deixalleries i contenidors. Les xifres són escandaloses, i una evidència que alguns residus, o sigui recursos, tenen el seu preu, per si algú encara dubta del seu valor.

Per evitar els abocaments incontrolats i sobretot per gestionar determinats residus nocius per les persones i el medi, i que per tant necessiten un tractament especial, tenim afortunadament centenars de deixalleries pel país que ens han costat un ronyó i al que cal sumar l’elevat cost del seu manteniment i la gestió de la seva cadena de valorització i correcta eliminació. Això afortunadament ho paguem tots per la nostra pròpia salut i per la del territori on vivim, no ho oblidem.

Actualment les deixalleries estan assetjades davant les necessitats de supervivència i pel valor del que s’hi emmagatzema. Ens hi podem barallar tota la vida o mirar de buscar solucions, però el que segur no poden deixar de fer les administracions gestores és vetllar per la correcta gestió d’aquests residus. Per buscar solucions caldria replantejar-se  aspectes profunds de la seva gestió per donar l’oportunitat que el valor econòmic d’aquests materials reverteixin entre persones amb necessitats que han acabat adoptant el rol de drapaires no professionals. Però atenció que això és fàcil de dir i bastant més complex de fer, fet que no treu que calgui pensar-hi, evidentment

Jo mateix fa molts anys era l’encarregat de portar les andròmines, metalls i cartró generats a casa a la nau dels Germans Tardiu de Reus. No sé si 25 anys enrere eren gestors autoritzats de residus, però no hi havia deixalleries i no tenia dubte que els meus residus eren ben tractats, amb independència de les quatre monedes que m’embutxacava a canvi.

Com a ciutadà i primer que tot, el que vull en anar a una deixalleria és que se’m garanteixi que els residus que hi disposo segueixen les vies de valorització, tractament i/o eliminació correctes per assolir els objectius pels que hem fet aquestes instal·lacions. Per tant, i mentre res canviï, l’administració responsable de la instal·lació ha de vetllar perquè això sigui així i aquest matí en absolut he tingut aquesta sensació, cosa que em sembla especialment greu. Potser si que al capdavall el conserge improvitzat en treurà un centims i el recorregut i destí final del microones serà el mateix, pero jo en vull la certesa, i això ara mateix li correspon al meu Ajuntament. Òbviament avui no he vist això, fet que em sembla una irresponsabilitat.

No oblidem a més, que els usuaris de la deixalleria són probablement els més complidors i sensibilitzats en recollir i dipositar els seus residus. Cuidem-los perquè aquesta situació de desordre no la he percebut només jo i no estem en absolut per perdre seguidors fidels.

I si resulta que pel cas, l’experiència del matí fos una qüestió consensuada entre recollidors  organitzats i l’ajuntament o el gestor, hi ha una errada terrible en la forma. Si fos així, desitjaria que aquesta persona estigués degudament acreditada i que en el moment de fer la recepció m’expliqués que aquest és un acord entre les parts per tal que un determinat col·lectiu en tregui benefici en detriment de l’Ajuntament per ajudar econòmicament a les seves famílies, garantint lògicament la correcta gestió del residu.

Noteu doncs la diferència entre el que m’ha passat i el que podria succeir si es donés el cas. La diferència entre estar emprenyat de l’acte o satisfet de la iniciativa, desincentivar o fidelitzar l’usuari. El que podria succeir seria un notable exemple d’educació ambiental, ja que tan en parlem i tan poc l’adaptem a la realitat.

Jo també voldria, si fos possible, que en el circuït de gestió dels residus destinats a deixalleria hi hagués la possibilitat que persones amb dificultats econòmiques n’obtinguéssin un cert benefici, com havien fet sempre els drapaires. Seria un benefici en detriment del gestor com ja he dit, i amb un cert cost perquè mantindríem una instal·lació que recolliria menys residus, però compliria una necessitat social a la que ens enfrontem a diari, potser estalviaria alguns problemes i dubto que fos mal vist pel ciutadà. Això si, posar-se en aquest terreny significaria definitivament replantejar profundament el paper i ús de les deixalleries i aquest és un tema que no hem començat a abordar i del que no en sabem la dificultat real.  Considerant que en els propers anys haurem de reorientar molts aspectes i de molts àmbits em pregunto si no comença a ser el moment per anar-hi pensant seriosament.  Seria de fet, una manera de ser fidels al “Repensa” de l’eslògan del servei, enfocant els problemes definitivament amb un “walk more than you talk”, deixant de costat les paraules sense sentit i integrant si podem els problemes socials, fet que potser permetria entrar en un llenguatge més comprensible i sentit pels ciutadans.

I si no volem canviar res, si és que és possible no fer-ho davant la situació actual, doncs apretem les dents i afrontem la situació, però tinguem clar qui és el gestor de la deixalleria i  com cal tractar els ciutadans quan fan ús d’aquest equipament municipal. Fins el moment, les deixalleries de Reus han tingut un paper transcendent en la gestió i recuperació  dels residus a Reus. No ho perdem.

I com la meva feina no consisteix en descriure problemes, sinó més aviat a detectar-los per intentar posar-hi remei tinc completa predisposició a parlar-ne. Si no és així necessito almenys una resposta de l’Ajuntament a la pregunta formulada aquest matí. No puc ser més clar.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Comunicació, Educació, General, Residus i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.