Ahir 18 de juliol, el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, i el director de l’Agència de Residus de Catalunya, Josep Maria Tost, van presentrar les dades de generació de residus municipals de l’any 2015. La xifra més destacable em sembla la reducció de tres punts dels residus destinats a dipòsit controlat, fet que ens situa al 40% del total dels residus generats. És una xifra molt llunyana als objectius del 10% previstos per la UE el 2030, però marca una tendència positiva que no es pot desmerèixer i que té temps per evolucionar. La dada negativa, al meu entendre, és que tenim una recollida selectiva amb un percentatge molt elevat d’impropis (en una dotzena de comarques superior al 50%) i això ens hauria de posar molt alerta perquè enmascara les xifres i suposa una pèrdua important d’ingressos econòmics pels ens locals en base a la qualitat de la recollida.
El conseller esmentava el progrés en la recollida de residus però subratllava la necessitat de fer una sacsejada col·lectiva. Hi estic molt d’acord, tan pel que fa a la sacsejada com en el fet que sigui col·lectiva, i per tant, amb una nova component d’abast social, ciutadana i d’integració de tots els agents, que no hauria de tenir precedents i s’hauria de diferenciar completament de com ho hem fet fins ara, almenys, si parlem en termes de comunicació.
L’any 2010 Catalunya va superar el 40% de recollida selectiva i l’any 2011 es va assolir la xifra més alta de recuperació (40,6%), en aquest cas, degut especialment a la disminució de la generació de residus en plena crisi de consum. No hem passat d’aquí i les gràfiques de les grans xifres generals ens mostren un estancament evident. Per això em fixo amb les grans ciutats, perquè són la clau per assolir els reptes plantejats en l’horitzó de l’any 2020 i en la seva extensió pel 2030.
A Catalunya tenim tan sols 23 municipis amb una població superior als 50.000 habitants. Tanmateix aquests municipis representen el 54% dels habitants del país, generen el 47% dels residus i contribueixen al 39% de la recollida selectiva total. En els cinc anys transcorreguts des del 2010, les xifres no han canviat en absolut pel que fa a la població i la generació de residus, mentre que l’aportació en termes de recollida selectiva ha baixat 3 punts. En resum, i tret del cas de la ciutat de Girona, no hi ha cap símptoma que ens indiqui un mínim canvi de tendència, i això fa bones les paraules del conseller Rull.
Els municipis de més de 100.000 habitants tenen una mitjana de recollida selectiva del 32% (35% el 2011) i aquesta s’estabilitza a la baixa des del 2010. I els municipis entre 50.000 i 100.000 habitants tenen una mitjana de recollida selectiva del 35%, la mateixa que el 2011. Efectivament, estem aturats i la sacsejada és imprescindible. Des del meu punt de vista, hi ha quatre grans aspectes sobre els que caldria pivotar-la i on la comunicació pot actuar com a pal de paller:
El valor social: la gestió dels residus ha de ser generadora de beneficis ambientals i econòmics per al municipi, i clarament perceptible i experimentada pels ciutadans i la comunitat incorporant una gran component social i el treball transversal amb diferents àrees de la gestió municipal.
El retorn tangible: Les accions de comunicació per a la gestió dels residus han de possibilitar retorns tangibles beneficiosos, comprensibles, propers, gratificants i transformadors pels ciutadans. Això implica invertir part dels retorns econòmics fruit de la recollida ciutadana perquè reverteixin positivament en la gestió ambiental, social i econòmica del municipi, així com en la seva transparència.
Metodologies d’acció i innovació social: les campanyes de comunicació i sensibilització s’han de transformar en metodologies d’acció i comunicació social que integrin els diferents agents i que no perdin la referència dels objectius de gestió de residus, però que a vista dels ciutadans, tinguin una finalitat social.
La comunicació com a catalitzadora: Els equips de treball de comunicació ambiental haurien de ser catalitzadors de processos i estratègies des del domini de la gestió de residus i no merament com a proveïdors d’un servei de comunicació. Això requereix actuar conjuntament amb les organitzacions ciutadanes, que han de ser els veritables protagonistes de les noves estratègies de comunicació.
Els avenços actuals són incipients i els reptes majúsculs i cada cop més propers. Ja no podem entendre la gestió municipal dels residus en una gran ciutat deslligada dels altres fronts, tan dels que procuren servei, benestar i qualitat de vida als ciutadans com dels que els generen a través de la innovació, activitat, ocupació i desenvolupament. Els ciutadans que co-creen, com anomena Boyd Cohen a l’estadi 3.0 d’evolució de les smart cities, ha de ser la referència en un context d’urbanització, democratització i col·laboració creixent a les nostres ciutats. La gestió dels residus hauria d’incorporar-s’hi aviat per trencar les tendències actuals.
Anton Aymemí i González (Reus, 1969)
