- “El reciclatge és avorrit perquè ja ho sabem”
- “El reciclatge és avorrit perquè ens repeteixen sempre el mateix”
- “Ens han dit moltes vegades on es llença cada cosa”
Aquestes són les respostes literals que els alumnes participants al projecte CAPgira em repeteixen dia rere dia com un mantra, acompanyades amb alguns sonors esbufecs i unes cares que ho diuen tot quan dic que l’activitat tracta de reciclatge.
“CAPgira, matèries de primera x productes excepcionals” és una activitat didàctica que pretén donar un punt de vista diferent als residus i el reciclatge des dels prinicipis de l’economia circular i a través de sorprenents històries d’innovació sobre productes reciclats.
El curs encara no ha acabat, però després de més de 80 activitats incloses en dos projectes patrocinats respectivament pels Serveis Comarcals Mediambientals, SECOMSA – Consell Comarcal del Baix Camp i BASF n’hi ha més que suficient per treure algunes sucoses conclusions, que per repetició constant, em semblen rellevants tant en la perspectiva de millorar la didàctica de la gestió dels residus i el reciclatge, com per valorar com transformem la comunicació i els missatges que dirigim als ciutadans.
El reciclatge és avorrit, però això no vol dir que no sigui important. El reciclatge és avorrit i per tant no resulta gens excitant. Els alumnes de Cicle Superior de Primària i Secundària no dubten que sigui important, però ho diuen més des de l’aprenentatge amb què han estat evangelitzats que no pas des d’experiències significatives i emocionants. Em poso des de bon inici al seu costat perque crec que tenen tota la raó, i per això el projecte CAPgira pretén experimentar el reciclatge des d’un punt de vista completament diferent a com l’hem abordat fins el moment.
Una maleta plena de… residus?? En el recorregut per les escoles m’acompanya una gran maleta adquirida de segona mà que ha recorregut mig món, i els alumnes no dubten que la porto plena de residus per explicar-los on cal dipositar-los. És el que han experimentat permanentment. No hi ha res com acompanyar les històries innovadores amb el factor sorpresa i treure, paulatinament, tota una sèrie de productes excepcionals fets de matèries reciclades. És impossible sorprendre ningú visualitzant el que veiem cada dia a casa, però és sensacional veure les reaccions quan treus objectes que mai haurien pensat.
Els residus no són matèries de primera. Els nois i noies, de forma majoritària per no dir quasi unànime, no relacionen els residus generats a casa seva com a matèries de qualitat o recursos. Els residus són la ‘brossa’ i ho expressen directament i de forma clara, o bé els genera dubte i dificultat en la resposta. En alguns casos fins i tot emfatitzen amb ironia ben bé el contrari: – “La brossa més aviat és una matèria de segona categoria”
Reciclatge: de la cuina al contenidors. Utilitzem el terme recollida selectiva per referir-nos al procés de separació a la llar i lliurament al carrer, si bé sabem sobradament que molts ciutadans, col·loquialment, s’hi refereixen com a reciclatge. De forma espontània els alumnes l’entenen de la mateixa manera, i només de forma suggerida i no unànimement el poden entendre des d’un punt de vista de procés de transformació de la matèria. Parlar de reciclatge suposa, en general, parlar d’on es tiren els residus o quins són els impactes de no fer-ho, però no hi ha una percepció que sigui més positivista, en la perspectiva material, de recurs o producte.
Atès que l’activitat tracta els residus des de l’òptica dels recursos, dels productes reciclats i sota el prisma de l’economia circular com a eix conductor, prefereixo utilitzar el terme reciclatge ja que permet una comprensió més global i orgànica que no pas el terme recollida selectiva, que precisament, ens retorna al procés casa-contenidor conegut, explicat i avorrit.
N’hi ha prou amb 5 minuts. No podem dedicar més de cinc minuts a uns coneixements que se saben amb força precisió, ni dedicar una hora i mitja a repetir-los en vers per intentar transformar-los en acció. Els coneixements bàsics sobre on van els residus és satisfactori i més que notable, no en va ho hem repetit fins a la sacietat. Ho és també el coneixement dels residus que van a la deixalleria, i els nois i noies no s’obliden de contenidors com els de recollida de roba i oli usat. Els dubtes estan sempre relacionats amb les excepcions: els residus de cristall que no s’han de lliurar al contendor de vidre i sobretot els envasos, amb un seguit d’excepcions que en dificulten la comprensió lògica. Pels dubtes, tenim l’aplicatiu “residu on vas?” És un recurs fantàstic, es pot descarregar al mobil i a sobre és divertit d’utilitzar.
Us asseguro que amb poc més de 5 minuts n’hi ha més que suficient per abordar la part “avorrida” de l’activitat.
Deixem-nos de residus i expliquem històries emocionants. Els residus no poden ser l’eix de la motivació si esdevenen avorrits. És convenient explicar històries emocionants, verídiques, palpables i que facin vibrar alguna part del nostre ser (els sentiments, la creativitat, la racionalitat, l’intel·lecte, el coneixement…). Si les històries són reals i emocionants ens podem oblidar de dibuixos, colors i contes perquè els nens, joves i adolescents, com no podria ser d’altra manera avui en dia, també viuen les experiències en la dimensió real. Les històries emocionants es troben en infinitat de productes reciclats, en persones i projectes innovadors, creatius i implicadors, sovint també carregats de valors socials. El projecte CAPgira no fa res més que aprofitar aquest desconeixement absolut amb una finalitat didàctica i atractiva.
Ampli espectre. És per aquest desconeixement dels nous productes reciclats, iniciatives i projectes entorn l’economia circular, que un s’adona que les reaccions a l’activitat són pràcticament idèntiques sigui quin sigui el públic: des de nens i nenes de 9-10 anys, a adolescents, joves universitaris, docents, adults, avis i treballadors d’empreses. I no només les reaccions, també els coneixements i dubtes entorn la recollida selectiva. Els missatges i coneixements transmesos durant molts anys han generat una heterogeneïtat en el pensament de tots els públics. Cal aprofitar-la per entrar en l’atractiu discurs de la innovació, la novetat i la sorpresa.
Matèries primeres: les de sempre. Aquestes reaccions d’ampli espectre, permeten veure com també tenim un coneixement clàssic de les matèries primeres i la seva procedència. Són els coneixements que ens han ensenyat i que seguim ensenyant, però que necessiten una revisió i adaptació a la realitat i als principis de l’economia circular si volem entrar en una comprensió diferent dels residus. Per tant, seguim tenint respostes basades en aprenentatges teòrics: la matèria primera per fer paper segueix essent la fusta, la sorra ho és pel vidre, i el petroli pels envasos de plàstic. No podem actuar en circular si seguim tenint aprenentatges lineals. Al capdavall fa molts anys que la majoria d’embalatges de cartró i els envasos de vidre són reciclats, i ara ho comencen a ser, i de forma espectacular, els envasos i residus de plàstic.
Ha passat alguna cosa. En un post anterior parlava del plaer d’educar en el moment de dissenyar l’activitat, i avui vull parlar de les sensacions satisfactòries d’educar. Sovint, els educadors que realitzem una activitat puntual i ocasional en una aula ens preguntem si, en acabar, hem detectat alguna senyal que ens permeti percebre l’assoliment d’algun objectiu de forma clara, si hem transformat alguna cosa. Pot passar, però no sempre tenim sensacions perceptibles si no precisem de mecanismes d’avaluació potents amb els mateixos alumnes, cosa que no és habitual.
Poques vegades he experimentat una sensació tan clara de sortir de l’aula i pensar que acaba de passar alguna cosa interessant, i de percebre reaccions que poden generar reflexions, canvi d’actituds, despertar interessos o fins i tot determinades iniciatives.
Ho detecto en el grau de participació i concentració durant una hora i mitja o en com l’activitat s’allarga quan tenim una mica de marge. També quan toca l’hora de plegar i no hi ha pressa ni corredisses per marxar i els alumnes segueixen a l’aula rematant l’activitat. I també en les respostes convincents i unànimes que indiquen un canvi conscient de percepció o en els comentaris, preguntes, agraïments i reaccions a través de les xarxes socials quan ha acabat l’activitat i han passat unes quantes hores o fins i tot dies. Detecto com en alguns alumnes es desperten interessos i algunes idees comencen a rondar pel seu cap impacients.
I finalment, per l’elevat percentatge de retorn de les avalaucions per part dels docents, els seus comentaris i l’interès en repetir l’activitat en propers cursos.
El projecte CAPgira, més enllà de la pròpia activitat, mostra algunes claus que hauríem de renovar en la didàctica dels residus, o del reciclatge o de la recollida selectiva, digueu-li com vulgueu. I aquests elements, també ens haurien de fer replantejar els nous principis de com comuniquem, eduquem i transmetem en qualsevol segment de la població.
Si volem transformar la realitat i escurçar el forat entre allò que pensem o coneixem i com actuem per a fer-ho millor, és indiscutible que cal abordar-ho des de l’emoció i la novetat i no pas des de l’avorriment.
Anton Aymemí i González (Reus, 1969)
