Aquests dies llegeixo llapis en mà el darrer llibre d’en Ramon Folch, “La quimera de créixer”, editat per la Magrana i que tot just acaba de veure la llum. Com molts llibres de Folch, és tracta d’un acurat recuit de pensaments socioambientals de l’autor en evolució constant, i on s’hi poden reconèixer fragments d’articles i també de ponències o xerrades. No és cap crítica, al contrari, més aviat una necessitat i un plaer pel lector veure expressat de forma ordenada, clara, planera i entenedora reflexions de primer ordre.El canvi climàtic, com no podia ser d’altra manera, ocupa bona part dels pensaments, reflexions i evidències contrastades en la primera part del llibre i això m’ha despertat inquietuds al voltant de l’activitat professional, de l’empresa, de la seva responsabilitat social i de la diferenciació i compromís de marca.
1.200 g és la nostra aportació diària de CO2 a l’atmosfera, deguda a la reacció d’oxidació de la nostra respiració. La respiració de la humanitat és una ridícula minúcia comparada amb tota la respiració biològica. Però les activitats derivades de la crema de combustibles fòssils aporta pràcticament un 10% més de diòxid de carboni complementari a tota l’exhalació vivent. Pot semblar poc, però és molt si considerem que la biosfera es mou en uns complexes equilibris dinàmics. El sistema encaixa des de fa 250 anys aquests increments, però mai com en l’actualitat havia alterat tant el règim atmosfèric i això implica canvis els canvis climàtics que coneixem i que encara no patim amb tota la magnitud.
Només per posar un contrapunt. Si cada persona exhala al voltant de 1,2kg de diòxid de carboni al dia, els nostres vehicles ho fan a un ritme de 2,3kg per litre de gasolina, el que dóna per fer escassament 10 km, essent molt generós.
M’han cridat especialment l’atenció dues dades que cita Folch i que han estat publicades recentment a la revista Nature i Science. El nivell de fixació de les plantes és menor que fa uns anys i la massa de plàncton marí disminueix a un ritme de l’1% anual. Això vol dir que ens trobem en un cercle viciós, i que una de les alteracions de l’augment d’emissions afecta, precisament, la capacitat dels organismes que el fixen. Cada vegada tenim més CO2 a l’atmosfera però menys capacitat de fixació per part dels organismes fotosintetitzadors.
No ens enganyem, el problema no el té el planeta, que seguirà ajustant la seva homeòstasi, per molt que pel camí algunes espècies tinguin problemes per adaptar-s’hi amb la celeritat deguda. Les alteracions pel planeta poden ser irrellevants però definitives per algunes espècies.
No tracto de fer cap dissertació sobre el tema, que és llarg i complex. Llegir la “La quimera de créixer” a part de ser un plaer, us hi pot aproximar de forma entenedora i didàctica.
La comprensió del canvi climàtic per la majoria de mortals és un dels problemes que tenim actualment, i una bona manera d’entendre aquesta dificultat és amb el “síndrome de la granota bullida” que anomena Folch, per la qual, una granota en el seu bassal aguantaria una pujada de temperatura d’un grau cada hora, fins que hi acabaria morint escaldada. Si la temperatura pugés sobtadament, la granota no dubtaria de fer un salt fora de l’aigua. Com la hipotètica granota que viu en un entorn on augmenta gradualment la temperatura, nosaltres vivim en aquesta dolça i llarga agonia.
En la milionària història del planeta el clima mai ha deixat de canviar per raons molt diverses, però sempre ho ha fet a uns ritmes lents, durant mil·lennis i amb absència d’humans, just acabats d’aterrat en termes cronològics. El canvi climàtic actual és rapidíssim en els mateixos termes, es mesura en dècades i coincideix en el moment de màxima transformació i d’una població mundial amb 7.000 milions d’ànimes que no paren de créixer. Tot i la rapidesa geològica, el nostre funcionament diari és encara més ràpid i el mesurem quasi bé al segon i amb una evident dificultat per discernir el futur a curt termini. Quan no ho sentim a la pell és com si no passés res, ens adaptem dramàticament al canvi com la granota al bassal.
La crisi climàtica no deixa de ser una conseqüència en estadi avançat de la disfunció social i econòmica actual.
La reacció davant la crisi econòmica genera moviments, iniciatives i sinèrgies per una part de la població i del teixit productiu, entre els que ens podem comptar. L’emprenedoria, l’empenta i la creativitat són factors característics i essencials pel canvi. La pregunta és si aquest canvi és només per mantenir-nos en el vell paradigma o si alhora incorporem elements de la nova societat sostenible. Com podem intervenir per accelerar des de la nostra activitat el trànsit de la vella societat industrial cap a un futur postindustrial? Incorporem els factors socioambientals indispensables als econòmics i científics o tecnocientífics?
Vist com van les coses això ja no és cap minúcia i cal programar com incorporem aquest vector ja no a qualsevol activitat professional, sinó en el dia a dia. Pel canvi climàtic i per la llarga corrua de disfuncions ambientals, totes ja d’arrel econòmica, cal seguir evolucionant tecnològicament, ser més eficients en els processos productius, moderar el consum i incrementar l’estalvi.
Potser per això, em sembla important que cap activitat no es desentengui de la seva responsabilitat social per amplificar la transició cap aquesta nova dimensió social que és el sostenibilisme. No ens pensem que només són els grans processos productius i industrials els que hi tenen alguna cosa a dir, la organització i l’eficiència d’allò que fem a casa o amb el nostre reduït equip de treball hi té molt a veure. La veritable responsabilitat, activa i honesta, ens pot reportar també valor, diferenciació de marca, empènyer la crisi i el canvi. El “greenwashing” passarà a la història , com aviat ho haurà de fer el model socioeconòmic imperant que ha actuat al marge de l’entorn.
Anton Aymemí i González (Reus, 1969)
