Nous enfocaments de la comunicació ambiental des de les administracions
Les subvencions han estat claus perquè durant els anys de bonança les Administracions públiques hagin pogut finançar actuacions de gestió ambiental i la seva comunicació. La situació actual obre un escenari incert on caldrà replantejar molts aspectes que la comoditat no ens havia fet qüestionar fins el moment.
D’això i molt més hem parlat en el marc de les Jornades sobre “Campanyes d’estalvi domèstic d’aigua” organitzades per la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat i l’Agència Catalana de l’Aigua. Un matí de treball amb tècnics de diferents Ajuntaments que ha servit també per compartir les percepcions dels tècnics alhora d’afrontar aquestes actuacions.
És cert que la comunicació ha estat un element imprescindible de les accions de gestió ambiental, però també que sovint hem estat una mica més preocupats per posar una cara amable a les noves iniciatives que no pas preocupats en excés pels resultats. Això no passa en qualsevol altre sector, on de la comunicació en depèn en bona mesura la promoció i èxit d’un producte o un servei. En la gestió ambiental, la comunicació s’ha fet indispensable però sovint té el crèdit d’allò que es fa amb la bona voluntat i en favor de l’entorn, quan en realitat hauria de ser igualment rigorosa i arrassadora en procediments, resultats i anàlisi.
És innegable que hem avançat en molts aspectes, però també que el rendiment d’allò que hem fet podia ser molt superior. En aquest sentit, no tota la culpa és de l’Administració, perquè uns i altres, empreses i Administracions, hem tret profit d’una situació que ens pensàvem que mai acabaria, i entre altres coses, això no ens ha permès aprofundir en excés en els mecanismes per innovar i replantejar-nos noves formes i procediments de comunicació i sobretot, d’integrar-la intrínsecament en els projectes de gestió.
Ara cal qüestionar-nos amb quin nou posicionament i objectius toregem la situació si no volem aturar la comunicació, i sobretot, com fem front a la falta de recursos que afecta a les administracions.
La meva és una visió de qui ha prestat serveis per a les Administracions, i per tant externa a la dels tècnics, però els canvis que ha generat la crisi en la reorientació de les activitats professionals i empresarials són una gran referència per reflexionar com i amb quina celeritat haurien les administracions de fer el mateix. Si parlem de comunicació ambiental crec que hi ha qüestions de concepte, de canvi d’estratègia, de disseny, i lògicament, de com s’utilitzen i es distribueixen els recursos dels que es disposa.
Loreto rubio i Raquel Iriso, reflexionen a “Comunicar para compartir” sobre la comunicació pública y el reconeixement del ciutadà per sobre del ciutadà com a usuari de serveis. Aquest em sembla un dels punts claus sobre els que les Administracions públiques han d’aprofundir en l’intent de recuperar l’emoció per la gestió pública i el fet col·lectiu i comunitari, com citen en un apartat del llibre les dues autores. I diria que no és només per recuperar l’emoció, sinó el sentit de participació de la societat civil en la construcció de la gestió pública. Això té molt a veure amb el tipus de comunicació excessivament racional i exempta d’emoció que hem realitzat i que no afavoreix en absolut una mobilització participativa. Cal canviar el llenguatge i possiblement també alguns canals per fer evident aquesta necessitat de major compromís i participació.
En aquesta línia de sinèrgies, també he trobat molt interessant l’entrevista de Carles Capdevila a Björg Stigson, president del World Business Council for Sustainable Development i publicada al diari ARA. Stigson no dubta en assenyalar el gran paper de les empreses per liderar el món de la sostenibilitat, generant missatges forts, que segons el seu parer, els governs no donaran. Diu literalment, i hi estic completament d’acord, que “cal fomentar nous acords público-privats. L’empresa té recursos, diners, coneixement. El govern ha de proveir el marc legal adequat i donar estabilitat i incentius per a les inversions a llarg termini. I fa falta la societat civil, que ens ha de fer confiança, ens ha d’avalar”. Generar les sinèrgies necessàries i configurar aquest eix entre Administracions, empreses i societat civil és clau, i els acords publico-privats que cita Stigson em semblen bàsics. Acords que es basin en millorar la gestió pública de forma responsable, perquè això ja no és ni hauria de ser exclusiu de l’Administració. Cercar aquestes possibilitat de col·laboració permetria enfocar els projectes amb aires renovats i amb possibilitat de finançar-los d’una forma diferent. Caldrà perdre la por i cercar aquestes relacions amb una intenció diferent a la mera contractació. Explorar aquests camins només pot reportar beneficis a uns i altres, i òbviament als ciutadans i la gestió pública. Les empreses no només són més obertes als canvis sinó que mostren cada cop més un compromís creixent a la seva responsabilitat no només com un tràmit, sinó com una necessitat de participar de ple en els processos de canvi social. Serà bo que l’Administració faci passes endavant per no aturar determinades activitats per falta de partides pressupostàries, però també per incidir més activament en aquests processos.
En aquest context de canvi de mentalitat, l’Administració ha d’apostar urgentment per l’ús de les xarxes socials, tendència que cau encara terriblement llunyana, com constato al llarg de la jornada de treball. El seu ús és encara incipient tot i que ningú dubta de la dificultat d’integrar-les en la gestió global de cada organització. Òbviament, no es tracta que la incorpori un departament, sinó que cal pensar com s’hauria de gestionar el conjunt en tota la seva complexitat.
Tanmateix, observo també el desconeixement i poc ús per part del tècnics, fins i tot a nivell personal, fet que retarda la comprensió de tots els actius que ens pot oferir. Només el seu ús i la integració al treball quotidià permetrà veure’n el valor més enllà d’un simple canal. La xarxa és un vector per canviar la mentalitat i l’estratègia de treball i té un enorme potencial per millorar la receptivitat, aproximació i interactivitat amb els ciutadans, les organitzacions i les empreses. No es pot perdre aquest valor ni mantenir permanentment la prudència pel seu ús o la por a la crítica. La xarxa compensa amb escreix aquests factors amb una actitud més col·laborativa per totes les parts.
I finalment, la xarxa ha de ser un altre canal per dinamitzar i articular processos i campanyes de comunicació més interactives, que restin importància al format paper, als extensos continguts i nombrosos missatges, i ens obri la porta a estratègies diferents, més creatives, estimulants i participatives.
Amb tot això, també caldrà pensar en la optimització dels processos i recursos, i no només els econòmics, sinó també la possible pèrdua de tècnics o d’hores de dedicació. Tan la creació de recursos comuns enfront les accions específiques a nivell municipal, i decidir cap a quines fases del procés dels que anem mancats dirigim els esforços, són decisions importants que potser caldria generalitzar. L’aportació dels professionals de la comunicació també s’ha d’adaptar a aquesta nova situació i la intervenció en l’apartat estratègic i creatiu són on possiblement podem aportar més més valor.
És temps de respostes imaginatives, i així com des de l’empresa no ha tocat més remei i ha permès obrir nous horitzons i expectatives que la comoditat no ens deixava veure, també cal fer-ho des de les administracions. És per això que conceptualment, em sembla interessant el consell de mirar de no fer les coses igual com les hem fet fins ara si parlem de comunicació ambiental. Tenim segurament accions més modestes a fer que la d’aquest vídeo, però això no treu que busquem una comunicació que desperti emocions per a l’acció.
Anton Aymemí i González (Reus, 1969)
