Dissabte. Passejo pel centre de Reus, on avui, amb l’inici de les rebaixes, els carrers s’han apoderat de cares de satisfacció que dificulten transitar pel carrers peatonals del nus comercial. Em sento una mica incòmode en aquesta allau humana abocada al consum, les botigues plenes i la música a tot drap. Comentàvem fa uns dies, just abans de Nadal, com les tendes eren més aviat buides, a excepció de Nespresso, Cash Converters i l’administració de Loteria de la plaça Pastoreta, la nostra bruixa de la sort local. Situació curiosa, que no anòmala i si representativa dels temps que corren. És obvi que la gent espera les rebaixes com sempre, però ara els motius són segurament més justificats.Ara més que mai em fa gràcia una frase clàssica que se sent bastant en aquestes dates rebaixades: “em fa falta…”
Diumenge. el Magazine de La Vanguardia mostra en portada una imatge de Sebastião Salgado, el fotògraf portuguès que s’ha immers en el dia a dia de les tribus més primitives de la terra, en una inhòspita regió d’Indonèsia. El progrés no existeix per ells, diu el titular. Salgado plasma en unes fantàstiques imatges en blanc i negre, el seu dia a dia, les expressions de les cares i els estris de pedra lligats amb fibres vegetals que utilitzen. Un autèntic viatge al passat que em recorda les recreacions dels documentals que ens volen acostar a la vida de l’espècie humana uns quants milers d’anys enrere. Em dic a mi mateix que això passa ara mateix a només unes hores i uns milers de quilòmetres d’aquests comerços persianes amunt i llums encesos. Extraordinari, incomprensible. Em ressona el titular a la ment: “… per ells el progrés no existeix”.
Dilluns. Amb el títol “¿cuantas cosas poseemos?” Clemente Álvarez aborda un tema nou al sempre intreressant Ecolaboratorio de El Pais. Aquest cop comença qüestionant-se quantes famílies tenen una màquina de fer forats considerant que no la fem servir més de 15 minuts en tota la vida. Introdueix així el concepte de consum col·laboratiu que té com a objectiu l’ús compartit dels béns enlloc de posseir-los, és a dir, de donar valor a l’accés enlloc de la propietat i destacant que la tecnologia actual ens permet una millor connexió facilitant l’ intercanvi i la col·laboració. Una dada interessant: La WWF de França estima que en l’actualitat tenim entre 3.000 i 4.000 objectes a casa, 15 vegades més que els que tenien els nostres avis. Tot i que no en deuen ser conscients, penso en els “pobres” korowai indonesis.
Dimarts. Michael Braungart, autor del llibre “Cradle to cradle = de la cuna a la cuna: rediseñando la forma en que hacemos las cosas” és entrevistat a la contra de La Vanguardia. Braugart explica didàcticament i amb nombrosos exemples, la idea que els productes s’han de dissenyar perquè tornin a ser matèria primera en finalitzar la seva vida útil, lluny per tant, del concepte lineal de manufactura actual on bona part del que consumim acaba enterrat en un abocador. Tot ha de tenir un ús i un nou ús, un ús i un nous ús… “Adéu al consum, visca l’ús!”. Penso que Braungart deu conèixer els Korowai.
Dimecres. Gràcies a un tweet de Oriol Lladó he descobert una iniciativa fantàstica. “Infinit loop” és un embolcall intel·ligent format per un embolcall reutilitzable i una aplicació 2.0 per a dispositius mòbils amb una web que permet geolocalitzar la seva ubicació mentre canvia de mans de propietari. Infinit loop és en ell mateix un altre regal i una excel·lent idea per a prevenir residus però sobretot per a generar una transformació dels hàbits de consum. Per arrodonir-ho, i no es pot obviar, és també un projecte d’inserció laboral i de finançament col·lectiu mitjançant la xarxa social Goteo. Segur que els korowai també es deuen fer regals infinits.
Dijous. Llegeixo el titular de l’entrevista a François Hollande a La Vanguardia: “La austeridad y los ataques al consumo harán fracasar la recuperación”. La repasso per sobre, l’entrevista és llarga i ho sento, però m’interessa poc el que pugui dir el presidenciable francès. La meva formació biològica i sistèmica em traiciona sovint i no sempre entenc el que diuen els polítics quan aborden l’actualitat de la crisi. No sé si hi ha cap organisme sobre la terra que quan les coses van maldades, no opti per l’austeritat, perquè aleshores el consum no és pas per créixer, més aviat per aconseguir mantenir-se, i recuperar-se quan toqui. La vida, igual que imaginativa i innovadora és l’evolució, també és prudent quan toca.
Recorrent el metro de Barcelona em crida l’atenció la publicitat de Gran Via 2: “Si s’acaba el món que t’enganxi de rebaixes”. Penso que algú hauria d’avisar urgentement els Korowai de tal desgràcia.
Divendres, faves tendres. Si faig cas a Braungart, potser hauríem d’adequar els termes i parlar d’ús col·laboratiu enlloc de consum col·laboratiu. És només una idea per posar el terme on es mereix.
Pels Korowai el progrés potser no existeix, però si fem un “loop” en el temps, les formes de vides ancestrals ens recorden quines són les noves-velles idees per transformar la societat. A mi no em sembla casual, en absolut.
Que lluny i que prop són els korowai del progrés, i que prop, que lluny i desorientats anem per aquí la vora.
Jo em sembla que m’he perdut… però si voleu, podeu seguir amb la cançoneta.
Anton Aymemí i González (Reus, 1969)
