Amic Tomàs, on vas!

“Amic Tomàs, on vas! La paella no és pas un envàs!”

M’animo a escriure a en Tomàs uns dies després que la campanya “Separar bé, un joc de nens” s’hagi acabat. I de fet, Tomàs, no et puc dir res massa diferent del que l’Ignasi Puig ha dit en un article a la teva companya Carlota. Tanmateix, sospito per la teva rialla, que eres plenament conscient de l’errada quan no t’han acceptat paella com a envàs. Et diré més, crec que ho has fet premeditadament per tornar a aixecar la llebre com van fer-ho l’any passat The Mamzelles en la primera versió de l’envàs on vas. Crec que t’adones perfectament que ara mateix, el sistema de recollida d’envasos basat en seleccionar productes i no materials no és massa lògic amb la perspectiva de millorar-ne la recuperació. Tomàs… ets un trapella!

Mira Tomàs, et faré el compte de la vella. Les darreres dades publicades de l’any 2012 mostren que hem fet 311.000 tones menys de residus respecte l’any anterior. Perquè et facis una idea de la magnitud això representa un descens del 7,7%, però fixa’t en una dada interessant: hem fet els mateixos residus que fa 12 anys enrere tot i que ara, som un milió de persones més que aleshores! Total Tomàs, que ara cada ciutadà de Catalunya fa de mitjana 1,35kg de brossa cada dia, igual que a l’any 1998. Em sembla que aleshores encara no havies ni nascut.

Fer tots aquests residus de menys és bo (o almenys ho és per a la gestió els residus, segurament no tant per allò que diuen d’estimular el consum). Ara consumim menys (bastant menys, de fet), mantenim i allarguem més la vida d’alguns objectes dels que abans ens despreníem alegrement, i dels contenidors i de la via pública se n’extreuen gran quantitat de residus i recursos de valor abans que siguin carregats pel servei de recollida.

D’aquestes més de tres-centes tones de residus que hem deixat de generar, el 60% s’han perdut de la recollida selectiva destinada al reciclatge i el 40% de fracció resta que destinem a dipòsit (abocadors controlats), triatge als ecoparcs i incineració. És per això que aquest any la recollida selectiva ha disminuït una mica respecte l’any passat s’ha situat al 39%.

Anem llençats, ho veus? Hem pulveritzat l’objectiu de reducció que havíem previst pel 2012 i que situàvem en 1,47kg per habitant i dia. Fa deu anys ho veiem com una quimera perquè en fèiem 1,66kg, i ara en canvi… ja ho veus! Hem fet moltes coses i hem invertit molt per a millorar la gestió dels residus, però ara Tomàs estem sotmesos a la dictadura aclaparadora de la crisi que ens porta per on vol sense que en tinguem control.

Amb tot això, fa pocs dies vaig llegir per on sembla que aniran les directrius i objectius del nou Programa de Gestió de Residus a Catalunya. La idea seria arribar al 2020 amb una generació de residus diària per càpita de 1,15kg i a una recollida selectiva del 60%. El nou Pla, que encara ha de sotmetre’s a informació pública, se centrarà en optimitzar el funcionament de les instal·lacions ja existents i més endavant, abordant petites instal·lacions especialitzades.

O sigui, tenim una estratègia defensiva i de mínims com no pot ser d’altra manera, i en canvi uns objectius espectaculars. Repassant els programes de gestió precedents és fàcil adonar-se que ja fa molts anys que aspirem a uns índex de separació molt més elevats del que hem estat capaços d’assolir.

És senzill i bàsic Tomàs, i encara que les xifres potser no ho indiquin clarament si que es pot intuir amb l’històric que tenim: hem tocat sostre pel que fa a la recollida selectiva, i això no passarà d’aquí si no canviem significativament alguns aspectes de la gestió, que ara les circumstàncies no ens permeten. És molt probable que els propers anys la generació de residus segueixi baixant o s’estabilitzi a la baixa, i aquest és un efecte vinculat essencialment a la crisi i poc a les polítiques de prevenció. És factible per tant, que assolim una generació de 1,15kg per habitant i dia, però arribar al 60% de recollida selectiva (que no de recollida selectiva neta, ni reciclatge) això és un sopar de duro si no canviem res. La crisi afecta els hàbits de consum i la generació de residus, però pel que sembla no impacta sobre els hàbits i comportaments relacionats amb la recollida selectiva.

Em decep aquesta poca capacitat de fixar objectius sense traçar l’estratègia per arribar-hi, i sense considerar com de retratats han quedat els objectius dels programes anteriors. Fa més de deu anys que clamem per aconseguir objectius molt ambiciosos als que no hem arribat ni de casualitat. I malgrat tot, seguirem caient amb el mateix error. Tan costa acceptar que potser és hora d’aguantar l’embat?

I si parlem de comunicació, no hi ha “envàs on vas” que valgui ja, perquè no tenim res de nou a comunicar mentre no canviem res del model o del sistema de gestió o del tractament o una mica de tot plegat. Tenim a més, després de tants anys, un públic cansat, un missatge esgotat i un segment considerable de la població que es mostra molt impermeable encara que afinem els continguts. Corren a més temps complicats per moltes persones i la gestió dels residus domèstics, que mai ha estat una prioritat, encara ho és menys ara.

Mentre explorem nous camins de gestió a mig termini, caldria aguantar i resistir, mirar de mantenir els serveis i les persones perquè en l’àmbit local i comarcal es pugui defensar en molts casos la feina feta fins el moment i els resultats obtinguts. Ara mateix fan falta més mans i més feina puntual, específica i estratègica que no pas campanyes de comunicació.  Amb tots els canvis que es van produint sense atura d’ençà la crisi, l’escenari i els actors es transformen constantment i caldrà anar coneixent en què es tradueixen també aquests canvis de comportament i actituds del ciutadà en un futur proper per integrar-los a una estratègia de gestió i comunicació.

Potser paral·lelament al nou Programa de Gestió, ens hauríem d’anar imaginant aquest nou escenari de futur, pensant en l’evolució dels hàbits i comportaments dels ciutadans i també de com caldrà adaptar la gestió els residus de forma més eficient i si pot ser més senzilla. Potser caldria ser ambiciosos en la preparació d’aquest futur, i el nou pla hauria de ser a curt termini modest en objectius (com no ho és) i prudent en actuacions (com si ho és). Entre l’ambició, el desig i el realisme hi ha moltes diferències, i de moment, crec que no les acabem d’entendre.

Aquesta entrada s'ha publicat en Comunicació, Consum, General, Publicitat, Residus i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Un comentari a l'entrada: Amic Tomàs, on vas!

  1. Retroenllaç: La hipoteca de los residuos de envases | productor de sostenibilidad

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>