El debat del programa “Singulars” de TV3 entre Arcadi Oliveres i Santiago Niño Becerra ha donat molt de si, i especialment pel parer prospectiu, contundent i clarivident que ha expressat el catedràtic Niño Becerra, potser contrastat amb les opinions més de denúncia que Oliveres fa de la situació actual i que en algun cas em desconcerten.
Jo entenc l’economia des de l’ecologia i si algú es pensa que estem parlant de ciències contraposades, va errat. Són dues gotes d’aigua. Potser per això mateix em costa tant d’entendre què passa actualment, i és segurament perquè l’economia actual no segueix en absolut la lògica ecològica. A Oliveres li van explicar en posar els peus a la Facultat d’Econòmiques que l’economia és la ciència que intenta aprofitar els recursos escassos del medi per transformar-los en béns i serveis per desenvolupar i satisfer les necessitats humanes. Aquest agost, caminant per dalt del Montsant observava com els roures de fulla petita tenien un aspecte plenament de tardor, amb totes les fulles seques. Economia hídrica exercida eficientment davant l’escassesa de pluja d’aquest estiu. Davant la sequera, els roures redireccionen nutrients de les fulles per assegurar l’aportació a la planta i així assegurar-ne la supervivència. Les fulles se sequen però no cauen de l’arbre fins que no han tornat els nutrients. I si encara van maldades a la primavera, reduiran els esforços energètics de la floració i per tant de la reproducció. Això és ben bé secundari quan cal optimitzar recursos, les plantes no entenen de benestar però si de necessitats bàsiques de pervivència. Quan convé s’ha d’estalviar, reduir despeses i baixar la producció primària. Ja ho veieu, economia pura, el mateix que han fet la sàlvia, les estepes o el romaní, replegant fulles o perdent-les. Com diu Folch, l’ecologia és l’economia dels ecosistemes, i l’economia és l’ecologia del sistema econòmic.
Oliveres explica que treballant menys hores i repartint la feina, podem encaminar-nos a solucionar un dels principals problemes que és l’atur, amb la qual cosa tindrem més temps i podrem llegir o anar al teatre. Aquí tenim un punt crític de la visió. Potser tindrem més temps però no crec que sigui per consumir al ritme que ho hem fet fins ara, o almenys de la manera que ho hem fet. Niño assegura, a més, que la necessitat de treballadors disminueix perquè augmenta la productivitat. Haurem de passar amb dues camises i si necessitem una pròtesi de genoll segurament no la tindrem. Esgarrifa i fa por veure’s fora de l’estat sublim de benestar, i encara més la contundència amb què aconsella a les empreses de tancar quan no tinguin suficient caixa per evitar els crèdits. És terrible, si. Els que ho hem passat podem confirmar que, d’haver esperat, la pèrdua hagués estat superior.
Aquesta crisi és de canvi i no servirà per tornar als patrons de benestar que teníem fa quatre dies. Per això quan parlem de satisfer necessitats bàsiques ens hem de qüestionar, mal ens pesi, què és i que no és bàsic. Ja no és qüestió de tenir un Audi 6, la qüestió és que tots tenim vehicle i que en els temps que corren no existeix cap diferència entre la gamma alta i l’utilitari. Per això, qui s’altera quan Niño diu que tothom desitja un A6, és que potser encara no percep què està passant i que els canvis seran profundíssims i les conseqüències traumàtiques per a molts. Cal anar virant en la manera d’entendre les coses i de viure perquè resultarà imprescindible per a la majoria.
Aquest article ha estat publicat el 30 de setembre de 2011 a Espai en Xarxa: http://www.espaienxarxa.com/sense-audi-i-amb-un-parell-de-camises
Anton Aymemí i González (Reus, 1969)
