A principis dels 90 aquest país estava farcit de petits abocadors a cada racó, riera, barranc o descampat de pràcticament tots els petits municipis. No ha passat massa temps perquè en tan sols un parell de dècades, que no és res, tinguem un 40% de recollida selectiva, una xarxa d’instal·lacions notòria per gestionar els residus, un país prou sanejat i una certa ascendència entre els nostres veïns comunitaris. Per començar, crec que tot això ho hauríem de tenir present, i afegiria que essent del sud, no està pas gens malament, extravertits i assolellats com som. Falta molt i pot ser millor, sense dubte, però valorem també d’on venim i el temps que portem.
Fins no fa massa no ens hem queixat suficientment, perquè la feinada era enorme i calia dedicar molts esforços i diners a posar ordre i implantar els sistemes de recollida i gestió necessaris, per evitar precisament, tirar-los sense mesura ni control a qualsevol racó. Llàstima que no quantifiquem econòmicament, és a dir què ens costaria en termes de salut i qualitat ambiental la internalització dels costos i impactes d’una mala gestió, per saber el que ens hem estalviat posant ordre. Possiblement ens esgarrifaríem.
El què tenim ara és gràcies al sistema de gestió, i del què ens queixem actualment, també! És un bon senyal, perquè el sistema ens ha permès arrancar i l’hem sabut aprofitar, cosa que atenent els resultats no poden dir la majoria de comunitats d’aquest país. Posar la mirada a Europa també ens ha permès no només aprofitar-lo, sinó evolucionar-lo, com seria el cas d’haver implantat la recollida de matèria orgànica de forma diferenciada ara fa més de 15 anys! I que ens queixem, vol dir que volem avançar, que ho volem fer millor i també que exigim major transparència.
I és cert, i no és perquè ara siguem crítics amb el model de gestió dels envasos, que en el moment d’optar per un sistema de gestió ens vam (es van) equivocar. A nivell tècnic ho hem dit sempre, perquè acostumats com estàvem a retornar els envasos, i reticents com som a no deixar escapar un cèntim, pensar en implantar un sistema de devolució i retorn, hagués estat, a tot estirar, igual de complex i costós econòmicament. I això no diu que ara potser tindríem altres problemes que ens dificultarien avançar o que la recuperació tampoc seria millor, però optar per un sistema de retorn s’esqueia més al nostre ADN mediterrani, com també és als nostres gens la dificultat diària que tenim per corregir i adaptar hàbits i comportaments per a fer-ho millor. Però no cal especular més en això, perquè això no va passar. Ignasi Puig parla d’aquests aspectes amb més profunditat en una entrada recent molt recomanable.
El problema principal però, no el tenim exclussivament en el sistema com recollim els residus, el tenim sobretot en l’extraordinària diversitat de residus que generem i també en que no ens fiem ni mica dels gestors del sistema integrat.
La diversitat de residus dificulta tant l’explicació, que crec que seria impossible fer-ho amb coherència amb cap sistema per molt afinat que fos, i amb el sistema actual, tres tècnics difícilment es posarien d’acord si els poséssim a prova. Els comunicadors fa anys que fem equilibris davant els ciutadans, i encara més si afegim un tercer nivell en el procés de gestió, que són les instal·lacions de triatge i tractament dels envasos i les seves circumstàncies. Aquestes instal·lacions han evolucionat moltíssim, però des de les mateixes plantes, i depenent del sistema emprat, ens havien fet arribar missatges contradictoris amb el propi sistema de recollida, per tal de fer més eficient la selecció de materials a les plantes. No és culpa de les plantes, en realitat, només una evidència més que la diversitat dels residus ens posa a prova i que la troca s’embolica més com més estadis hi ha en el camí de la valorització.
Així doncs, no fa pas massa temps, plegar o comprimir els envasos (brics i ampolles de plàstic) podia no afavorir el triatge a la planta depenent del tipus de sistema mecànic de selecció, mentre que era especialment pràctic i convenient pel ciutadà i la seva cuina. Els envasos de plàstic que havien contingut oli, per exemple, feien perdre valor al conjunt del plàstic recollit per la qual cosa era millor no recollir-lo selectivament.
Un cas curiós seria, per exemple, el de les capsetes de fusta amb maduixes. És un envàs integrat al sistema d’envasos i conté el punt verd, això vol dir que s’ha de lliurar al contenidor groc. Un cop a la planta de selecció serà més senzill el triatge d’un envàs metàl·lic que no estigui integrat al sistema (no pagui al sistema per afavorir la seva recollida i reciclatge) que no pas la capseta de fusta. El problema no és d’envasos, el problema és de materials i de com ho podem fer comprensible i més senzill al ciutadà. Els nostres residus són tan difícils que posen en constant contradicció el sistema global de recollida i triatge actual, i sobretot, dificulten la comprensió i generen confusió. I això no treu que a les plantes de selecció cada cop es faci una feina més acurada que permet la valoritació de més residus.
Susana Quadrado, parla de la campanya en un article a La Vanguardia, entonant sentiments constants de mala ciutadana en les seves accions de responsabilitat ambiental quotidianes. No és això el que hem de fer ni tampoc contrariar els ciutadans. Lori Zoppel, directora de màrqueting d’Unilever, parla en una entrevista de treballar amb missatges senzills, per tal d’eliminar la càrrega de salvar el món de les espatlles del consumidor i facilitar la seva presa de decisions. Si, parlem de màrqueting i de marques, però també és aplicable a un sistema de gestió de residus, perquè tenim una gran dificultat per aconseguir transmetre la informació i els missatges de forma simplificada, facilitar les decisions dels ciutadans alhora de dipositar els seus residus i també de fer-los sentir còmplices i més responsables dels seus comportaments.
I amb tot això, han arribat The Mamzelles amb penjador (de plàstic) en mà i han provocat que fermenti una discussió i un debat que creix dia a dia a mesura que hi anem afegint opinió. És realment inèdit l’efecte de la campanya tenint present que parlem de residus, i es fa difícil d’analitzar totes les variables i opinions que van sorgint. Un procés de fermentació generat sense dubte a les xarxes, fet que també marca un punt d’inflexió d’aquesta campanya.
No ens enganyem, no podrem mesurar l’impacte real dels propòsits d’aquesta campanya sense una investigació posterior que ens mesuri, ja no si ens ha agradat la musiqueta, sinó si ha servit per entendre millor els conceptes i els podem incorporar a un canvi de comportament en el moment de separar i dipositar els residus. Però si que està servint perquè molta més gent del que és habitual hi digui la seva a través de les xarxes o articles d’opinió i de posar molt més en obert i sobre la taula com funciona el sistema integrat de gestió actual. No deixa de ser paradoxal que una campanya finançada per les dues fundacions pugui convertir-se en l’eix de discussió i qüestionament del seu propi sistema.
Tal com ha dit Frederic Ximeno en un tuit, “una societat que parla, publica, discuteix i fa sàtira sobre què fer amb els seus residus, és una societat madura del segle XXI”. Potser per això és molt convenient que sigui a ritme d’”envasonvas” o d’opinions obertes i creuades, que integrem la gestió dels residus que volem en el debat d’estat a construir. Potser si l’incorporem degudament prendrem major consciència individual i col·lectiva que ho podem fer millor. Si implantar un sistema és difícil, canviar-lo és extremament complicat, encara més en aquests temps i situació, i ja no dic, en el país que estem.
Anton Aymemí i González (Reus, 1969)
