La platja està bé, gràcies

Em pregunten si la llevantada s’ha emportat la platja d’Altafulla. La resposta és que la platja segueix allí. Amb les llevantades el mar s’acosta, i en les minves el mar s’allunya, sempre ha estat així. La platja cada dia es mou, seria impropi que no ho fes amb un mar bellugadís i una sorra inestable.

El que si s’ha emportat la llevantada són els serveis associats a la platja i tot el que hi hem palplantat. No n’ha deixat cap de viu, pràcticament. Han resistit les dutxes i papereres de llevant, al racó del Fortí, on amb  la protecció del roquer, la platja és una mica més profunda. De la resta, poca cosa: papereres, màstils de banderes verdes, grogues, vermelles i blaves, dutxes, rentapeus, suports informatius, aguaits de socorrisme i una palmera, trist exemple aquest darrer, d’algunes ridiculeses que permetem per senyalitzar un xiringuito. Malauradament dues encara han quedat dempeus.

Aquest cop la llevantada, fins i tot s’ha atrevit a descarnar un dels accessos a la platja, que com una balconada vella s’ha partit en quedar-ne els fonaments a l’aire. L’aspecte desolador després de la llevantada no és que el mar i la sorra envaïssin el passeig, i que el mar s’acostés tan prop de la civilització, és veure que la platja actual, com qualsevol construcció, té fonaments de formigó, de ciment, de grans rocs que protegeixen el passeig, de canonades, tubs, desaigües i restes de roques granítiques provinents de la regeneració de la platja i construcció del passeig, ara fa una vintena d’anys. És desolador però no anormal veure com el mar acaba amb tot allò dret, subjectat artificialment, on no toca.

Les llevantades ocasionals però, permeten veure com s’enfila la sorra pels marges del passeig i s’acumula en trobar un topall, tot cobrint l’escassíssima vegetació natural que s’hi arrecera i despertant la imaginació de pensar com devia ser l’espai fa només 50 o 60 anys enrere. I també deixen veure els còdols,  que ens recorden que estem entre la frustrada desembocadura el riu Gaià, castrat d’aigua pel Pantà del Catllar, i l’incòmode canal de la Rasa que els apartaments han acabat encaixonant. En aquests senyals subtils i emprenyadors jo hi trobo la meva fascinant i veritable platja.

La platja d’Altafulla és especialment estreta davant de les boniques Botigues de mar. És estreta des que la conec amb passeig, sense passeig i ja ho era abans a jutjar per les fotografies antigues, algunes de les quals podeu veure al bar la Torreta si hi feu un beure.

Quan era jovenet la platja no tenia bandera blava (encara no s’havia creat el guardó) i en recordo especialment la transparència de l’aigua i com a l’estiu, era ben normal de trobar-hi fulles de posidònia i còdiums, aquelles algues esponjoses i ramificades que convertíem en pesats projectils o en perruques improvitzades. Val a dir també que a l’estiu, amb la marinada de la tarda, l’aigua portava sorpreses provinent de l’emisari submarí que desguassava les aigües no depurades algun quilòmetre endins.

Després de la regeneració (curiós terme antropocèntric) de la platja amb sauló provinent de l’interior durant la primera meitat dels 90, la platja va perdre completament el seu encant: s’havia perdut el tacte de la sorra, els fragments de granit eren abundants i la transparència de l’aigua estava molt condicionada per la gran quantitat de terra abocada. El mar es va allunyar, recordo haver contat 148 passes des de l’accés, quan ara, durant les minves no arriba gaire més enllà de les 50 davant de la plaça del Consulat de Mar. Bé, de fet, tampoc es va tardar gaires mesos a recuperar aquesta profunditat. La regeneració va permetre construir el passeig i fer la platja contínua fins al castell de Tamarit salvant el penyal de la Roca de Gaià amb un espigó artificial que el protegeix dins el mar. Quan era adolescent hi anàvem a pescar, ja que el penyal entrava al mar i dividia en dos la platja d’Altafulla de la de Tamarit. Ara, gràcies a la protecció artificial de l’espigó, la sorra s’hi ha mantingut i queda ben bé a 30 o 40 metres d’on trenquen les onades.

Malgrat tot el dispendi de terra abocada a principis dels 90, la platja fa anys que ha recuperat bona part de la seva canviant fisiognomia, evidenciant que poc li costa als sistemes litorals terrestres de recuperar-se dels impactes físics. Això no treu que sobre la sorra evidenciem els impactes biològics que sofreix el sistema marí: fa temps que els còdiums han desaparegut i la posidònia arrencada del fons escasseja fins i tot després de les llevantades.

Aquests dies, passejant, veig els operaris municipals armant de nou els desperfectes cuita-corrents davant la imminència de la setmana santa. El que em fa més gràcia (o desgràcia) es veure les pesants pales mecàniques traginant sorra per “reequilibrar” la platja i les màquines escombradores retirant la sorra del passeig. Veure els rastres de les rodes cobrint la platja expressa ben bé la imatge que aquesta ja fa temps que ha deixat de tractar-se com un sistema natural, per convertir-se en un simple terreny de joc destinat als serveis.

Ahir a la nit, Santiago Niño Becerra deia al programa Singulars del Canal 33 que anem cap a un nou model on s’eliminaran tots els excessos de capacitat. No parlava només d’economia.

Mentre passejo també em pregunto si a part de restaurar el marge desmuntat d’accés a la platja i de posar la sorra al “lloc”, tornarem a posar pans de ciment i formigó per collar papereres, dutxes, rentapeus, màstils de banderes, torres de guaita, plafons i palmeres. Penso quan ha costat la broma de retirar els despropòsits i quan costarà de tornar a fer-ho igual. Voldria saber també si ho fem per mantenir la bandera blava, si ho fem per evitar que la gent marxi corrent cap a una altra platja o si ho fem perquè no hem pensat que podem fer-ho d’una altra manera.

El cas de les dutxes, rentapeus i papereres ens ho hauríem de fer mirar seriosament, perquè la seva instal·lació fixa per una utilització intensiva durant un mes i mig a l’any i alguns caps de setmana, potser no compensa que estiguin sotmesos a riscos durant la resta de temps. I encara més, per reduir els excessos de capacitat i mirar de retornar un cert aire a la platja, igual com intentem mantenir i conservar la incipient zona de dunes i vegetació, que no per això menys important, entre Altafulla i Tamarit.

És per això que els criteris per obtenir la bandera blava s’han convertit també en un altre excés de càrrega, i una evidència més que amb els temps que corren, moltes coses s’han de replantejar abans no ens tornem beneits. Al capdavall, tenir la bandera blava ara mateix, et diferencia poc si parlem en termes purament turístics. La diferència potser estigui en renunciar a algun dels excessos, aprofundir en els valors del territori i saber-ho comunicar amb gràcia.

Altafulla ben bé podria fer la seva pròpia bandera. Jo personalment, hi posaria una bruixa.

Nota: la fotografia és prèvia a la llevantada del mes de març de 2013

Aquesta entrada s'ha publicat en Ecosistemes, General i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>