Quan a les dunes les tractem de muntanyetes de sorra que es construeixen, d’un obstacle per veure el mar des d’una terrasseta o les convertim en un espai insalubre i d’inseguretat ciutadana vol dir que tenim un greu problema de percepció de la platja com un sistema natural. L’hem reduït a la seva mínima expressió i convertit quasi exclusivament en un espai d’ús i servei, fent gala d’una inquietant visió antropocèntrica, economicista, i fins i tot urbana, m’atreviria a dir.
L’Ajuntament de Calafell ha iniciat un projecte per recuperar el sistema de dunes i aiguamolls de la platja de Segur de Calafell, i m’apropio i m’aferro al títol de l’article publicat al Diari de Tarragona perquè crec que evidencia perfectament aquesta incomprensió cultural, expressada en la reacció veïnal, el tractament periodístic i el contingut pobríssim i insultant que gasten alguns blogs locals que parlen del tema.
Desconec si pròpiament es podria parlar de recuperació, perquè regirant entre imatges antigues no m’ha semblat veure aiguamolls però si discretes zones de dunes a la reraplatja amb la vegetació psammòfila típica de les zones sorrenques, tal i com es veu en aquesta imatge dels anys 70. Discretes, perquè a les nostres platges les dunes sempre han estat humils, fet que en absolut els resta protagonisme ecològic. Sigui com sigui, la gran alteració que ha patit el front litoral de Segur de Calafell, especialment per la construcció del port esportiu fa ben creïble que actualment l’aigua freàtica emergida hagi creat aiguamolls on abans potser no n’hi havia. Degut a la obra, la platja és més profunda i la vegetació, ja ha colonitzat abastament i espontàniament una petita part de l’espai. I és que els ecosistemes litorals manifesten com cap altre, la seva capacitat de resiliència davant les pertorbacions i també de regeneració quan cal començar des de zero.
Precisament per la falta de percepció com a sistema ecològic amb què tractem les platges, és necessari i està molt bé que un Ajuntament emprengui aquestes iniciatives amb la idea de millorar el paisatge i la biodiversitat dels maltractats i trasbalsats espais litorals. Paisatge i biodiversitat no són paraules menors, de fet les valorem enormement quan sortim de casa i passem uns dies fora, però quan és a tocar de casa i, suposadament, ens pot tocar la butxaca o significa algun canvi, les reaccions són viscerals obeint més a l’efervescència irracional i l’excusa reaccionària que no pas al sentit comú. I en definitiva, qui pot assegurar que recuperar unes dunes en una petitíssima franja de platja ens farà perdre clients o el gust d’anar a la platja?
Però el litoral segueix sotmès al ferotge desenvolupament estacional de l’activitat turística, on en poques setmanes uns han de fer el màxim calaix i els altres volen les màximes comoditats. La conservació o restitució d’un ecosistema ni ho penalitza ni ho fa impossible. Més aviat ha estat radicalment el contrari.
Si fa 50 o 60 anys el paisatge litoral de Segur de Calafell no tenia res a veure en com és ara, probablement d’aquí a 50 anys tampoc se semblarà massa al seu aspecte actual, encara que costi de creure. De fet, pocs s’ho haurien pensat als anys 50 com seria la platja en l’actualitat. És més que probable que com a conseqüència del canvi climàtic la pujada del nivell del mar alteri notablement la fisonomia de la franja litoral. I no ho dic tan sols perquè el mar avanci, redueixi la platja i amenaci la terra ferma, sinó perquè també canviarà el paisatge si ens defensem a força d’enginyeria, òbviament.
Per lluitar contra l’efecte de la pujada del nivell de mar doncs, cal plantejar l’ordenació del territori a la línia litoral incorporant també la prevenció. I fer-ho contemplant accions de conservació i regeneració d’espais i comunitats litorals pot ser no només un petit retorn d’agraïment amb molt valor ambiental, sinó una bona i econòmica mesura per posar-hi una mica de fre a mig i llarg termini. Amb la mirada posada només a curt o molt curt termini serà impossible. Hauríem d’evitar que d’aquí uns anys, els que ara es revolten contra les dunes perquè els tapen la visió del mar i s’excusen en la brutícia, la delinqüència i la perversió, clamin i es revoltin amb la mateixa actitud per no haver estat protegits dels efectes pel desgavell climàtic que patirem. Si evitéssim aquestes expressions reactives voldria dir que la percepció sobre la platja i els sistemes ecològics litorals haurien canviat, i seria molt bo, però per fer-ho cal trencar les dinàmiques i processos amb què avui gestionem el litoral. I això també passa especialment per canviar la percepció i desconeixement de la opinió pública.
L’exemple de Segur de Calafell, com tants altres, segueix un patró clàssic on l’Ajuntament pren una decisió que en no afavorir aparentment alguns sectors, produeix les habituals queixes, que tot i que lícites, acaben modificant el projecte per acontentar tothom a mitges. I és que tenim una forma particular d’executar el consens. Tanmateix, d’aquesta manera no aconseguim intervenir en la capacitació de les persones, que probablement, seguiran veient les dunes com una molèstia i dient barbaritats.
No crec que es tracti simplement d’incorporar la participació ciutadana i prendre decisions amb un major consens. De sobres sabem que cal convergir la conservació i l’omnipresent desenvolupament econòmic, en això que en diem desenvolupament sostenible, però el tema és com ho fem. Crec que en el cas de la gestió i ordenació litoral hi ha una gran oportunitat per determinats municipis, i aquesta oportunitat és la diferenciació.
Igual com a Segur de Calafell, la majoria de municipis tenen un model turístic homogeni en platges homogènies (sorra replanada, maquinaria de neteja, dutxes, passeig marítim, espigons, xiringuitos, papereres, accessos, llocs de socorrisme, banderes de colors i molta protecció solar). La majoria de les platges tenen guardons com la bandera blava, que amb el temps ha esdevingut el distintiu de la homogeneïtat i símbol de la platja servei que no pas de la platja sistema. No ens enganyem, la bandera blava amb els termes en què parlo ja no representa cap factor diferencial.
Reforçar els valors naturals d’un sistema tan fràgil i assetjat com les platges, sense prescindir de l’inevitable ús d’oci i les activitats econòmiques derivades, pot aportar elements de diferenciació de la gestió turística municipal, possibilitant també la capacitació de veïns, comerciants i turistes en els valors ambientals locals; creant defenses naturals enfront la previsible pujada del nivell del mar tot prevenint i protegint a la ciutadania i les seves activitats. Diferenciar-se en la gestió i usos de les platges ha de permetre també adaptar i farcir de valor les activitats actuals, generar-ne de noves i fomentar experiències seductores de comunicació, promoció, participació i voluntariat. Sense dubte penso que ens calen platges que recuperin els valors ambientals per renovar i transformar els actius socials i econòmics dels municipis litorals.
Anton Aymemí i González (Reus, 1969)
