Acostumats a la complaença empalagosa i insoportable que mostrem en la gestió dels residus, les dades acabades de publicar per la Oficina Europea d’Estadística (Eurostat) posen el convenient contrapunt pels que pensem que en aquest país ens belluguem més en la mediocritat que en l’excel·lència pel que fa al bon govern dels residus.Què diu l’informe Eurostat de l’any 2013? Doncs expressa en xifres aquesta constatació.
Seguim tendint a reduir la generació de residus, segurament més per l’impacte brutal de la crisi en el consum que per l’habiliat i capacitat d’influir en les polítiques de prevenció. I que a Espanya es recicla el 20% dels residus, que un 60% acaba als abocadors (dipòsits controlats i de ben segur que també de descontrolats), i que el 20% restant s’ho reparteixen a mitges el compostatge i la valorització energètica.
Aquesta xifra queda a anys llum del 70% de reciclatge marcat l’any passat per la Comissió Europea per l’any 2030 tot i que posteriorment Jean Claude Junckers la retirés en agafar les regnes de la Comissió. Tanmateix, la pèssima progressió que tenim en els resultats els darrers anys, esbomba i fa gens creïble qualsevol bona intenció predictiva d’objectius. Marcar objectius comuns amb gestions tan contraposades com les que tenen Suècia i Romania, posem per cas, deixen en evidència que tenim tanta bona voluntat com molts pardals al cap.
El compostatge no qualla. Aquest és l’altre punt negre, negríssim diria. De fet, no qualla perquè a la majoria de l’estat español ni s’ha intentat. Un 10% dels residus urbans acaben convertits en compost, en gran part degut a les aportacions de Catalunya i Euskadi que si que han apostat per la seva recollida diferenciada en el seu model de gestió. Per què no ens hi atrevim si som tan extraordinaris i fantàstics recollint envasos?
Veient l’evolució de les dades seguim tenint una Europa dividida pel que fa a la gestió dels residus, com en tants altres vectors, com no pot ser menys. Els capdavanters tenen percentatges elevats de reciclatge i compostatge, i han reduit o eliminat pràcticament els abocadors a canvi de la valorització energètica mitjançant la incineració. Alemanya és l’exemple com ho són alguns altres països: 47% de reciclatge, 17% de compostatge, 35% d’incineració i eliminació total dels abocadors.
A les antípodes tota una sèrie de països ballen igual de malament que Sèrbia, que destina el 100% dels seus residus als abocadors. No podem esperar a més, que qui es preocupa tan poc pels seus residus a sobre tingui bones instal·lacions finalistes, desenganyem-nos.
Donar per certs els percentatges exhorbitats de residus d’envasos que s’afirma que es recullen selectivament no és creïble en absolut, per moltes auditories internes, externes i estratosfèriques que ho vulguin justificar. No em crec l’excel·lència en la recollida d’algunes fraccions si no es reflexa de forma global en la resta. És impossible senyors.
Anton Aymemí i González (Reus, 1969)
