Després d’haver escoltat Josep Maria Tost i Francesc Giró a la sessió sobre Recollida de residus porta a porta i sistemes de pagament per generació celebrada a Tarragona, em queden clares algunes coses. La primera és que l’Agència de Residus de Catalunya avisa que el recorregut per complir els objectius del PRECAT20 i del paquet de mesures per l’economia circular de la UE serà dur, i que caldrà espavilar-se perquè s’incrementarà la pressió econòmica a través del cànon i les sancions.  La segona és que percebo la determinació per ser inflexible en aquest aspecte alhora que, com a òrgan de planificació, l’ARC pren el compromís de donar la mà i ajudar els ens locals en tot allò que necessitin. La tercera és que aquesta determinació i compromisos no disposaran ara per ara de gaire dotació econòmica per fer floritures, i la darrera, que amb aquest escenari cal tirar d’allò que coneixem bé i sabem que ha funcionat.

Després de quinze anys i de 133 municipis implantats tenim bagatge sobrat per insistir amb el model de recollida porta a porta amb les suficients garanties i sobretot amb resultats. Sabem però, que si no incrementem la participació de municipis de major magnitud farem poca cosa en clau d’objectius. Tindrem molts municipis petits amb una alt índex de recollida selectiva i de molta qualitat, però el repte passa per millorar les xifres als municipis grans i mitjans perquè en l’horitzó d’uns objectius molt exigents ara ens comença a pesar la quantitat.

La majoria d’aquests municipis fa temps que no tenen nous arguments de gestió per evolucionar perquè essencialment ja tenen implantades les recollides i serveis que podrien infligir millores. La gran majoria estan estancats o oscil·lants en la seva recollida selectiva bruta i són comptats els que sobrepassen el 40%.  Tampoc es pot dir que la qualitat de la recollida hagi millorat i possiblement són nombrosos els que veuen reduir els retorns del cànon amb el risc evident que a curt termini encara els penalitzi més. I finalment, cada cop es percep més clarament que tot allò que es comunica de fa temps, a penes té repercussió.

El model de recollida porta a porta a Catalunya va venir amb segell italià i ara el seguim necessitant per mirar d’incorporar municipis, almenys, de mida mitjana. Aquesta serà una feina àrdua que en el millor dels casos ens portarà una colla d’anys a partir que algun municipi aposti per jugar-se-la i creï els suficients precedents i credibilitat per estendre el model paulatinament. El repte, tot plegat, no serà senzill, i crec que cal ser realistes perquè la majoria d’aquests municipis mitjans no hi jugaran.

En aquesta situació d’estancament i una pressió en augment del cànon, què caldria fer i com podrem ajudar a aquests municipis?

Fa temps que defenso que cal canviar els principis i les bases de com comuniquem, i encara en fa més que penso que la comunicació no s’ha integrat a la gestió tant com seria desitjable. Sincerament crec que ja ha arribat el moment de començar de nou, i ho dic molt seriosament. La comunicació que hem fet fins ara ja no serveix absolutament per res en aquests casos que esmento i per tant, el pitjor que podem fer, és pensar que repetint campanyes i campanyetes avançarem alguna cosa. Ja no avançarem res, i aquesta és una percepció que molt tècnics finalment van compartint, tot i que em sembla que encara ens costarà una mica que els responsables polítics locals vegin que cal sortir d’aquest camí trillat.

Davant la pressió econòmica del cànon, l’escenari actual, la perspectiva 2020 i la dificultat per millorar la recollida, fa por que ens seguim llençant suïcidament amb la comunicació com el gran manà. Fer-ho en aquestes condicions, amb pocs recursos econòmics, amb la voluntat d’arribar a tothom i repetint els missatges de sempre o incorporant missatges d’alerta serà una pèrdua de temps i diners.

Si amb la gestió estem buscant camins nous o explotant els que coneixem que funcionen, amb la comunicació cal fer exactament el mateix. Per implantar un porta a porta a comarques en tindrem prou amb els plantejaments desplegats fins el moment. El model funciona i la comunicació també vistos els resultats, però ara em refereixo a aquests municipis grans i mitjans que recullen amb contenidors i que generen la majoria dels residus del país. I en aquests escenari, òbviament, el factor limitant és la gestió. Per tant, no esperem que una comunicació intranscendent allunyada del ciutadà poc o gens captiu serveixi de res, però tampoc que una hipotètica recollida porta a porta ens tregui les castanyes del foc a curt i mig termini. Sincerament, no ho veig gens clar.

Al meu entendre hi ha algunes coses que cal començar a explorar i experimentar:

La primera crec que és bàsica i primordial: Les empreses de servei han de tenir definitivament un paper més col·laboratiu en el procés. Sense capacitat d’ajustar-se a determinades necessitats ciutadanes que es requereixin no hi haurà cap possibilitat d’explotar una nova comunicació. Integrar gestió i comunicació no és comunicar un determinat model o servei de recollida, és concretar aquest servei el màxim possible a les necessitats ciutadanes de manera que també ens permeti explotar aquesta nova comunicació transformadora d’hàbits i comportaments. El resum és que necessitem major implicació dels responsables del servei de recollida

Aquesta comunicació ha de tenir una major connexió emocional amb el ciutadà i hauríem d’aconseguir que es traduís amb retorns tangibles. Parlo tant de retorn econòmic connectat en termes de retorn emocional, amb valor social i amb impacte directe sobre les persones o col·lectius propers. Parlo que el ciutadà senti que allò que fa té un retorn que li produeix satisfacció personal o com a membre d’una comunitat. Parlo de deixar d’utilitzar la consciència ambiental, la reducció de les emissions de CO2, d’allò que genera mala consciència i que ens és llunyà, poc evident i no ens toca a la pell. Parlo que la sostenibilitat, per fi, ens reporti alguna cosa que ens produeixi satisfacció com a persona o membre d’un col·lectiu, no pas que ens demani esforços no gratificants de recompensa incerta i intangible. Els residus, tret de la visió minorista d’apassionats i militants, són una molèstia majúscula per la majoria de ciutadans, i igual com procurem per la seva recuperació material cal evidenciar-ne el valor social.

En segona instància cal substituir el discurs, les parrafades i els sermons per experiències comprensibles, gratificants, sorprenents i transformadores socialment.  Això encara no ho hem fet i insistim amb missals avorridíssims.

Estratègicament cal concentrar les actuacions, reduir-ne l’escala i generar exemples que en cas favorable es puguin estendre i siguin reproduïbles. Aquesta reducció de l’escala ens ha de portar a pensar en els sistemes interns de les pròpies ciutats, però no merament en les estructures físiques, com poden ser els barris, sinó en desenvolupar el potencial de les persones i comunitats que les habiten i les seves interrelacions.

En aquest mateix sentit, les actuacions haurien de tendir a augmentar el protagonisme de les persones i les organitzacions socials de manera que fos més visible i evident que les iniciatives tenen un caràcter més veïnal o social que no pas institucional.

En aquest període d’urgències serà imprescindible convèncer a polítics i tècnics que el primer horitzó és el 2020 i no pas l’any vinent. La urgència, ara més que mai, serà una pèssima aliada. Caldria evitar que al 2020 seguíssim clavats a on som ara mateix i tornéssim a encetar la roda d’objectius i bons propòsits per al 2030, cosa que no seria la primera vegada que fem.

No és descartable pensar que amb accions innovadores sorgeixi la possibilitat d’incorporar nous agents. La implicació d’empreses locals ens poden aportar determinats recursos o possibilitats de millorar la connexió ciutadana, i alhora, aquestes poden explotar i obtenir valor de la seva implicació i intervenció social.

En aquesta nova comunicació cal apostar-hi. No sabem on ens portarà, per això caldrà mesurar-la i seguir-la amb deteniment per detectar quins són els aspectes conceptuals, metodològics i pràctics que ens poden ajudar a millorar les accions comunicatives per una millor gestió. El que és cert, és que el que hem fet fins ara ja no ens servirà per assolir els nous reptes.

Lectura relacionada: “El necesario giro social de la comunicación para la gestión de los residuos”

Comparteix