Construint dunes

Aquests darrers dies a Altafulla hem traslladat unes quantes desenes de milers de metres cúbics de sorra des de la Roca de Gaià a les Botigues de Mar per allò que, antropocèntricament, anomenem regenerar la platja. Alguns saberuts d’aquest simple amuntegament de sorra traginada per maquinària pesada en diuen “dunes d’apilament”. Més que un insult al coneixement, és l’evidència del pèssim i perillós desconeixement que tenim del funcionament bàsic de les platges com a sistemes naturals, i que a més, fem extensiu al conjunt de la societat amb la mateixa imprudència.

Aquest sorral d’obra pública, no es pot dir d’una altra manera, ha convertit la platja en  un nyap, una barrera de sorra que deu fer no menys d’una mitjana de dos metres d’alçada i que s’estén ben bé al llarg d’uns set-cents metres. Per entendre-ho millor podem dir que en aquests moments tenim una platja de dos nivells. L’un, és el nivell original on trenquen les onades, un passadís arran de mar de com a màxim sis o set metres de profunditat. El segon pis s’alça a més de dos metres i arriba fins a la part posterior de la platja després d’un pronunciat talús.

Un dels grans aprenentatges de la ciència ecològica és entendre la modèstia i honestedat dels ecòlegs. Per això el Dr. Jaume Terradas, Catedràtic emèrit d’Ecologia de la UAB a qui vaig tenir de professor quan estudiava biologia, davant de la pregunta d’un alumne, et podia dir que no en sabia prou d’aquell tema com per respondre-la adequadament. Aquesta actitud prudent i sensata és exactament la contrària del que passa en realitat. I és que amb l’ecologia, la ciència ecològica per ser exactes, tothom s’hi atreveix.

No puc amagar la meva decepció en veure com tractem la platges gràcies a la gestió maldestre de les nostres Administracions, però m’agradaria fer un parell de reflexions calmades sobre la platja d’altafulla, en particular. Seran reflexions genèriques, perquè amb modèstia ecològica també, us diré que de geomorfologia no en sé res i d’ecologia de sistemes litorals, poca cosa.

La primera reflexió ja l’he comentada, i és el nefast coneixement dels aspectes bàsics de la dinàmica del funcionament dels sistemes naturals i la falta de sensibilitat associada a aquest coneixement. Ambdues són un problema majúscul alhora de prendre decisions de gestió i també de comunicar-ho perquè ho fem amb una lleugeresa i falta de rigor que posa els pèls de punta.

Això es fa evident, entre moltes altres coses, quan considerem que no és “ecològic” treure sorra de la llera d’un riu o d’una altra platja, però si que ho és si la traiem de la mateixa platja per repartir-la una mica més enllà. Qualsevol sistema té el seu funcionament i dinàmica, i cal acceptar que el pertorbem poc o molt si hi actuem. Tan se val que sigui una platja, el curs d’un riu, una selva plujosa, un desert o un escull coral·lí. Per tant, el bondadós concepte de sorra “autòctona” em sembla inadequat per justificar el que s’ha fet i com s’ha fet.

Hem convertit les platges en espais de servei més que en sistemes naturals i en absolut les veiem com una zona d’interfase entre la terra i el mar. Les hem encotillat per la reraguarda amb passejos, construccions i vies de comunicació, privant-les de la flexibilitat que requereixen, i ignorem la seva continuïtat dinàmica, biològica i geològica més enllà d’on fem peu per banyar-nos.

Amb aquest esperit d’espai de servei, hi fem transitar maquinària pesada durant bona part de l’any, sigui per netejar o remenar la sorra,  i difícilment deixem que s’hi depositi o s’hi desenvolupi alguna traça de vida aparent. Jo mateix puc evidenciar el notable empobriment biològic dels darrers 30 anys tant a la platja com 100m. mar endins. Hem antropitzat de tal forma les platges que no tan sols les hem deixat de veure com un ecosistema amb vida i dinàmica pròpies sinó que a més, ens ho hem acabat creient. Possiblement denunciaríem i ens esgarrifaríem si el moviment de terra fos en un ecosistema forestal o a la llera d’un riu amb una estructura més evident. Però a les platges això no passa.

En aquesta falta de percepció sistèmica és on tenim el problema i això és el que cal capgirar, sigui tan en la presa de decisions per a la seva gestió, fer-ho més comprensible socialment i alhora convertir-ho en una oportunitat.

La segona reflexió parteix d’aquest darrer punt. No puc entendre la platja d’Altafulla sense els usos presents però tampoc des del despropòsit actual del seu tractament com a sistema natural. La platja ja no pot ser com era fa cinquanta anys enrere, per això l’hauríem de projectar en perspectiva de com voldríem que fos, i això mereix indefugiblement saber molt més del seu funcionament i capacitar gestors i ciutadans. Cal a més tenir present que en aquest nou període, ens enfrontem als efectes incerts del canvi climàtic, cosa que pot fer que la fesomia de la platja tingui canvis més profunds que els que hem tingut des dels anys seixanta fins el moment actual.

Crec que una gestió més assenyada de la platja hauria de permetre generar elements de diferenciació i desenvolupament local a partir de potenciar els valors patrimonials propis i considerant els actius socioeconòmics i creant-ne de nous. Però no tan sols això, sinó generant models de gestió que siguin referents de transformació de l’activitat turística en un escenari actual dominat per l’homogeneïtat i la mediocritat. Si, en resum, homogeneitat absoluta: platges iguals, tractades iguals, amb serveis iguals, amb oferta turística igual i amb banderes blaves iguals. Com diu un amic meu, si segueixes el ramat i t’equivoques sembla que t’equivoquis menys.

Per començar caldria incorporar accions restauradores i de gestió menys agressives per millorar la qualitat de la platja en base a aplicar de forma intel·ligent el coneixement de la seva dinàmica. Segur que a més, es podria fer a un cost inferior als diners que les institucions aboquen anualment a costa de remenar sorra per terra, mar i aire. Per tant fer-ho millor, amb més respecte i a un cost inferior.

S’ha de fer a més, de forma coherent i integradora, amb un projecte a llarg termini i no exclusivament des d’actuacions puntuals, perquè aleshores, alegrar-nos per l’avinguda del riu Gaià, felicitar-nos per la protecció de la zona de reraplatja del Club nàutic, instal·lar biòtops o treure espècies invasores i plantar-ne d’autòctones (per cert, ara soterrades per acció de l’abocament de sorra) perden coherència si després apallissem la platja a pas de buldòzer.

Cal entendre la platja com un sistema natural, que acull el valor patrimonial dels seus elements naturals, històrics, culturals i per la seva capacitat de generar activitat econòmica al seu entorn. Tot i tenir una façana litoral de poca extensió lineal tenim les restes de les Termes de mar de la Vila dels Munts (s II), que de moment seguim trepitjant impunement. Les Botigues de mar (s XVIII),  les restes dels búnquers de la guerra civil i l’evidència gràfica de la transformació i urbanització al llarg del segle XX.

Tenim una platja petita i significativa que, sobre la base d’una  gestió diferenciada i d’un turisme familiar, fidel i arrelat que l’estima incondicionalment, podria convertir-se en marca rellevant per generar un projecte integrador, innovador, de referència i transformador del turisme de costa actual.

Foto de José Carlos León, publicada al Punt Avui (12 de desembre de 2015). Al mateix bloc hi ha dos articles relacionats: “La platja està bé, gràcies” i “Dunas de quita y pon”

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Administració Pública, Canvi climàtic, Comunicació, Ecosistemes, General, Territori, Turisme i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>